diumenge, 22 de setembre de 2013

I fins aqui hem arrivat...

Avui fa tot just dos anys que vaig començar a crear aquest blog.
Aquell 10 de setembre de 2011 vaig pensar que sería molt bonic publicar una especie de "diari" on recollir totes les vivencies, tots els sentiments i totes les noticies que ens anessin passant dins del nostre procés d'adopció. també vaig pensar que sería bonic fer-ho en clau de "cartes al nostre fill", i dedicar sempre un paràgraf final en el que jo l'hi parlava directament a ell, tot i no coneixe'l encara... Vaig pensar que d'aquí a uns anys, quan ell fos perfectament conscient, li ensenyaría, i així sería per a ell, com fer un viatge en el temps, i poder veure i poder coneixer quins eren els nostres sentiments envers a ell, fins i tot avans de coneixe'l.

Mai ens haguessim pensat que la història canviaría tant !!! Mai ens haguessim imaginat, que després de 15 anys d'intents... d'esforços... de proves i més proves, de patiments, de constants decepcions (5 abortaments son molt dificils de païr)... després de tot aixo, i amb un procés d'adopció en marxa des de 2010, un día de febrer...prácticament el día del meu 44è aniversari, vam anar a la consulta del ginecòleg per a confirmar un fet que, de tantes vegades que s'había repetit, em feia mooolta por:

TORNAVEM A ESTAR EMBARAÇATS !!.

Per sisena vegada... però a diferencia de les últimes vegades, aquest era un altre embaraç natural, i de fet, com que vam trigar una miqueta a anar-hi, en la primera ecografía ja vam poder escoltar el seu cor !!! Va ser el primer cop en els sis embaraços, que vam poder escoltar el seu cor i també va ser el primer cop que ens van dir que tot anava bé... tot i així, no em volía fer gaires il.lusions. Per aquesta raó encara vaig trigar a donar la noticia en el blog (tot i que alguna cosa deia de que teníem noticies... pero que encara no les volía publicar...).

A partir de llavors, el blog va canviar. Passava a ser la historia d'un embaraç... Podíem haber canviat el títol del blog... però vaig voler conservar-lo perque en el fons, no canviaba res... els sentiments seguien sent els mateixos, i la historia seguia sent bàsicament la mateixa: la història d'una espera, tot i que ara, teníem data exacta... sabíem que cap a l'11 de Setembre de 2012, i si tot anava bé, tú neixeríes.

Efectivament, així va estar, el día 12 de Setembre a les 07:15 del matí, et vaig veure treure el caparró, i des de llavors, tot va canviar... el blog es va transformar en el "diari d'uns pares primerencs"

I fins aquí hem arrivat. Tot just ara que faràs el teu primer anyet, tot just ara que en fa dos que vaig començar aquest blog, crec que es el moment de deixar-ho aquí.

Ha estat un inmens plaer coneixer tanta gent, ha estat una experiencia inoblidable, ha estat molt bonic veure com entre tots hem fet una gran familia en la que tots ens hem ajudat els uns als altres i hem fet que la espera sigui sempre una mica més facil de portar...
Hem vist a moltes parelles aconseguir el tant ansiat somni de ser pares, i també n'hi ha moltes altres que encara estàn recorrent el camí.

A tots ells, ANIMS !!! i  MOLTA FORÇA !!!. Nosaltres, tot i que no escriurèm més, seguirem connectant i seguint-vos en els vostres camins.

A REVEURE !!!

Per a la meva cuca:

Fill meu... doncs fins aquí hem arrivat.  En aquestes prop de 50 entrades tens part de la teva història. Una historia que no sempre ha estat feliç... ens el contrari... moltes vegades ha estat trista i dificil de passar... però que al final ha tingut un final feliç... TU !!!

A partir d'ara, la historia la escriurem junts.



Per a la meva mare estimada:

Mama, si al Marc fa un any que el disfrutem, a tu fa un any que t'anyorem...
Sempre m'he consolat pensant de que tú vas marxar per a cuidar del Marc des d'allà dalt i que per sempre més tú seràs el seu àngel de la guarda... que el protegirà i el guiarà per camins segurs al llarg de la seva vida.













T'estimo mama.





dilluns, 15 de juliol de 2013

10 mesos des que vas arrivar

Últimament estic anant a entrada per mes... pero la veritat es que anem una miqueta atrafegats !! Entre la feina, el Marc que ens "reclama" mooolta atenció i mooolt de temps, i les altres coses i feines de casa... no tenim massa temps per a poder relaxar-nos i escriure (o llegir-vos).
Així que, ara que hi ha un petit moment de pau, aprofito per a escriure quatre ratlles del que està sent el nostre día a día i els avenços de la criatura.

Fa tot just un parell de díes, que la nostra cuca ha fet 10 mesos !!! yupii, yupii, que graaan !!

Son deu mesos en els que no pares de meravellar-te de la quantitat de coses que aprèn. No hi ha día que no et "sorprengui" amb alguna cosa nova (ja sigui una "paraula" o un gest....). De fet, tot just ara fa una setmana, que de sobte es va posar a gatejar !!! i no vegis ja com s'embala... si ja no l'hi podíes treure un ull de sobre, ara ja necessites els dos !!!

De moment, el nen encara dorm a la nostra habitació (ja no trigarem a portar-lo a la seva), i fins ara, sempre que es despertava, es quedava assentadet i fent sorolls variats, (per que et despertessis i l'agafessis)... doncs be... ara ja no es queda assentadet, sino que ja s'aixeca completament i es queda dret, peuplantat mirant-te. Llavors, si l'hi acostes un ninotet per l'altra punta del llitet... ell s'agafa amb una ma a la barana i s'hi va acostant caminant poc a poc fins que el pot atrapar.


El primer dia que el vam veure, ens vam espantar una mica, perque ens va fer por de que no caigues enrera i es dones un cop al cap... pero la veritat es que ho te tot bastant control.lat.

Si la primera paraula que va dir (ja fa uns quants mesos) va ser "pa-pa", tot just ara fa uns díes, va regalar a la seva mare el dir-li "ma-ma". La veritat es que no se si ho fa conscientment, pero nomès li diu a ella... a mi em diu tota la resta de coses (pa-pa, ta-ta, di-die, gori-gori, vaaaaa,  etc...)

També ha començat a fer el gest de dir "adeu" (extenent el braç i obrint i tancant la ma)... fa una gracia...

Doncs, aquí el teniu... fet ja un "homenet" i arrivant ja a les portes del seu primer anyet de vida.
Que he de dir, jo... pero la veritat es que el trobo de guapo...


Per a la meva cuca: moooltes felicitats, i gràcies per aquests primers deu mesos, que han estat del tot inoblidables !!! Però de ben segur que el millor encara està per arrivar !!!

Un petó moolt gros par a tots i totes. Espero que passeu unes molt bones vacances d'estiu...