Avui que tinc temps...

Avui que tinc temps d'escriure una mica... tinc ganes de reflexionar sobre com han estat els primers mesos de ser pare primerenc !!!
La veritat es que m'agradaría poder dedicar més temps al blog, perque aquí hi ha part de la nostra propia historia. La historia d'una il.lusió, la historia d'una lluita, i... finalment, la historia d'un desitg fet realitat.

Per començar, he de dir que des d'aquell 12 de Setembre a les 07:15 del matí, moment en el que va neixer en Marc, la meva vida va donar un tomb de 180 graus. Tot el nostre estil de vida, totes les nostres costums... tot s'en va anar a norris. La meva vida passava a tenir un nou centre, i aquest centre es deia Marc, medía 51 cms i pesava 3,7 kilos.

Sembla mentida com una "coseta" tant petitona pugui portar tant de corcoll a dues "torres" com som la seva mare i jo :oD :oD
Tothom ens va advertir de que després de tant de temps "fent la nostra",  ens trovaríem amb un canvi brutal a les nostres vides... i la veritat es que així ha estat !!! i estem molt feliços per aquests canvis !!!.

Els primers díes, a l'hospital... doncs la veritat es que es passava força be. La Pilar va tenir un part molt bo, molt ràpid, sense complicacions, estavem molt ben cuidats per tot l'equip de l'hospital (ginecolegs, llevadores, infermeres, etc... no tinc més que paraules d'agraiment per a tothom, per que es van portar de fàbula). tot era perfecte, el nen es va enganxar al pit molt ràpidament, sense problemes, menjava be, estava suuuuuper sà, era suuuuper guapo...  i tot anava de fàbula.
Llavors, arriva l'hora de fer les maletes... ens toca marxar... i penses ¿estic preparat per marxar? ¿ja sabrem cuidar-lo be?... i es que, es clar... no porta cap manual d'instruccions... llavors arrives a casa i ens troves a tots dos, "sols davant del perill" amb una criatureta que la veus la cosa més fràgil del mon.

Recordo les primeres nits, que no erem capaços de tancar els ulls, per por a que deixes de respirar... i feiem "guardies" jo m'estava la primera part de la nit despert, fins que el nen "reclamava el menjar", llavors era ella la que es quedava desperta... van ser uns quants díes, fins que al final te'n adones de que no pots estar així tota la vida !!! que el nen no deixa de respirar per que sí !!! (tot i que sí que pot passar... per desgràcia, existeix la mort súbita, i es molt dificil, o impossible de preveure.... aix!!! calla... calla !!! quin mal "yuyu").

Un cop van passant els díes i veus que mes o menys te'n vas sortint, vas perdent progressivament la por a agafar-lo, a treure'l al carrer... a jugar amb ell... fins que, llavors arriva el canvi de temps, i amb ell... els primers moquets, els primers refredats, les primeres visites a urgències !!! Es clar... no estàs acostumat a que el nen tingui moquets... i et preocupes  "¿Els tindrà agafats al pit? ¿haurà agafat bronquitis? ¿anem a urgencies?.... va!! anem a urgencies !!. total, per arrivar allà i que el metge et miri amb un mitg somriure i et pregunti....

            - Que... primerencs, ¿oi? 

            - Doncs... si senyor!! som primerencs

Llavors venen les visites amb el pediatra, a qui "afuselles" a preguntes i dubtes que t'han anat sortint durant tot aquest temps que has passat "sol davant el perill"

També el matxaques a preguntes del tipus ¿està creixent be? ¿totes les medicions estan dins els paràmetres normals? ¿te el pes adecuat... o potser està massa gordet... o massa primet?... i llavors, la pediatra et mira... i amb un mitg somriure et diu:

           - Que... primerencs, ¿oi?

           - Doncs sí !!! Carai !!! som primerencs

I quan arriva el moment de les vacunes.... Ai !!! les vacunes... quina manera de patir... En aquell moment te'n adones d'un nou registre de plor que encara no l'havíes sentit en el teu fill... pobret... i penses ¿potser tindrà futur com a tenor?

I tornes a preguntar ¿efectes secondaris? ¿pot agafar febre? ¿quant de temps pot estar tenint simptomes? i el cuides, i el mimes...

Total... que això de ser pare i de ser primerenc està molt be, pero en realitat, es un no parar de patir !!!

Quan tothom et deia "ja veuras com et canviarà la vida"... I tant si ha canviat !!! Ara la vida es un patiment constant... però es un patiment que no el canviaría per a res del mon !!

La vida ens ha canviat... i tant que ens ha canviat !! pero ara ja no puc imaginar una vida diferent. De fet... no vull tenir una vida diferent !!. El meu nen es la meva vida i em sento tant i tant feliç... tant i tant orgullos... tant apegat a ell, que quan vaig tornar a la feina, despres de 2 mesos d'estar-me a casa disfrutant d'ell, vaig demanar a la Pilar que m'envies cada día... a mitg matí una foto de la meva cuca... perque els primers díes el trobava molt a faltar.

Ara que han passat ja més de dos mesos des que vaig tornar a la feina, la Pilar em segueix enviant una foto, per que la pugui copiar al marc de fotos digital que tinc a la taula del meu despatx.

Per al Marc: Fill meu, sabía que quan et tingues en els meus braços, ja res ens podría separar... sabía que t'estimaría inmensament... però tot i així, mai m'hagues imaginat que et podría estimar tant com t'estimo.

En Marc fa 4 mesos... Feliç 2013 !!!

Un altre any que acaba,  i com sempre, fem memòria de totes les experiencies tingudes durant aquests 365 díes. Un altre cop fem valoració de com estàvem el primer dia de l'any i com estem ara.

 La vida no es mes que tot un recull d'experiencies que et van passant al llarg del teu camí. Situacions que has de viure, que has d'assaborir i disfrutar quan son bones, i que has de assumir i sobreposar-te quan son dolentes. Jo crec que totes aquestes situacions i experiències ens han de servir per a anar enfortint-nos l'anima... per anar construïnt-nos com a persones.

L'any 2012 passarà a ser un dels anys més remarcables dins el camí que representa la meva vida. Aquest any 2012 m'han succeït els episodis més extraordinariament dolços, però també els més extraordinariament durs i dificils d'empassar.

2012 sempre el recordaré per dues situacions completament oposades.... però a l'hora tant naturals com son l'inici i el final de la vida. L'any 2012 he estat un testimoni d'excepció tant en veure com una vida es va fent poc a poc... com va creixent del no res fins a fer-se present en una explosió de força vital...però també he hagut de veure com una altra vida s'anava apagant igual de poc a poc, però de forma irremediable.
Tant ha estat així que fins i tot el destí ha volgut ajuntar-los en un periode molt molt curt de temps. De fet, els dos moments s'han vist separats per tant sols 5 díes !!

La mort, tot i ser un procés natural i que molts l'entenem com la continuació de la vida en un altre plà (segons la ideología de cadascú.), no deixa de ser un moment de dolor per la perdua d'una persona que saps que ja no la tindràs al teu costat. Tot i que la veus molt sovint en els teus pensaments, records, fotografíes, etc... ja no tornaràs a viure noves experiencies amb ella, i això es el que fa més mal de tot.

La meva estimada mama, aquest any 2012 va acabar de recorrer el seu camí, tot just en el mateix moment que el meu fill començava a recorrer el seu. Els dos camins tant sols van conincidir en el temps durant 5 dies, però estic segur que per a ella, aquest moment  va passar a ser un dels moments més remarcables de la seva vida. Tot i que va ser massa curt, almenys va poder ser conscient de que la familia creixía amb un nou nadó, el seu tercer net, el primer nen i el primer del seu fill petit. Tot estava fet, s'en podía anar tranquil.la... i aixi ho va fer !!!

Ara, des d'on sigui, pot veure com aquest nen va creixent i es va fent cada cop més fort i més guapo, i podrà vetllar per ell. Estic segur que cuidarà de que no l'hi passi res.

En quant al nen, doncs ja el veieu, s'està fent tot un "machote", amb quasi 8 kilos de pes i uns 67 cm, tot just acaba de fer el seu quart mes. De moment es molt bon nen... tot i que de vegades tingui els seus "moments de crisis",  la veritat es que menja molt be,  dorm sempre a les mateixes hores i no s'ens ha posat malaltó en cap moment,  a part dels tipics moquets,  o alguns gasos de quant en quant...

Per al Marc: Quan al día de cap d'any (de l'any passat) vam fer els proposits per a l'any 2012, encara no sabíem que tú ja estaves en camí... Llavors, vam demanar que per al pròper Nadal, ja poguessim dir que teníem un membre més a la familia. El proposit s'ha complert, tot i que per desgràcia, també hem hagut de dir adeu a la yaya Ramona... De totes formes, estic segur que la yaya va marxar per a poder ser el teu angel de la guarda, i et vigilarà, i et cuidarà per que no et passi res de dolent.

T'estimem molt, cuca !!!
Sempre et recordarem, mama.

Tant la Pilar, com en Marc i jo mateix, us desitgem a tots el millor per aquest any 2013. Que no falti ni la salut ni la feina, i que els vostres desitjos es facin realitat. Que tots els pares i mares puguin gaudir dels seus nens i que ells puguin gaudir dels seus nous papas el més aviat possible.