el nostre nen ja es aqui

Despres de tant de temps sense escriure, he pensat que us debía aquesta entrada. Han passat quasi 5 mesos que han estat els més trepidants de la meva vida.

Els mesos d'estiu han estat molt dificils per mi... perque he estat treballant tot el mes de Juliol i tot el mes d'Agost. Volía guardar tots els díes per quan neixés en Marc i axí poder tenir tot el màxim temps possible per estar amb el meu fill, tant estimat i tant llargament esperat.

El problema es que, a part d'haber d'anar a treballar com sempre, había de cuidar de la meva dona embaraçada.... però també vaig haber de suportar una devallada en la ja precaria salut de la meva mare... per tant, la meva situació es va anar degradant, entre el treball, anar a l'hospital a cuidar de la meva mare, i no deixar descuidada tampoc a la meva dona...

Amb tot aquest panorama, van anar passant els díes... la Pilar es va haber de cuidar, especialment en les últimes setmanes (dieta, control de sucre, etc...). a mès, en una de les visites ecogràfiques, ens van dir que el nen no es donava la volta... per tant, vam haber de programar una possible cesarea. (la van programar per al 4 de Setembre, que després es va moure al 29 d'Agost... Al final, el nen va fer una bona bategada, i va decidir donar-se la volta... Apa... ara que ja ens habíem fet a la idea de coneixer-lo el 29 d'Agost, al final vam haber d'esperar a les contraccions.

De mentres, ma mare s'anava mantenint... però ja en una situació terminal. Ella s'había fet a la il.lusió de que neixés per cesarea el 29 d'Agost... per a poder arrivar a veure'l. Pobreta, quan l'hi vaig dir que al final es va donar la volta, no va poder amagar la cara de frustació... tot i que s'en alegrava molt per la Pilar, perque evidentment, per a la seva salut, era molt millor un part natural.

A mida que anaven passant els díes... ella m'anava preguntant...

- "Que, fill... com va la Pilar... El nen encara no vol sortir???"
- No, mama... encara no vol sortir
- "ai... que em penso que no arrivaré a temps de veure'l"
- "Calla, cony!!! es clar que el veuràs !!! això no ho pensis, i tu aguanta fort!!! "
- " Si, si... això es molt fàcil dir... però em tenen masegada a punxades"

I cada día que passava... anava enpitjorant poc a poc... s'anava apagant cada cop més i més

La data prevista de part era per a l'onze de Setembre... (diada nacional de Catalunya) i... efectivament, les contraccións van començar l'onze !! la nit del deu a l'onze. Vam aguantar tota la nit... i llavors, es van parar durant tot el día... fins que un altre cop de nit, van començar amb més força !!!

A les 3 del matí, ens anavem cap a l'hospital... i a les 7:15 neixía la cosa més guapa del mon !!!

Amb un pes de 3 kilos 710 grams i amb 51 centímetres de llargada, en Marc va arrivar a aquest mon amb un fort i sorollos plor !!! amb una explosió d'energia que va omplir tota la sala i que em va deixar una sensació de felicitat molt dificil d'expresar. No vaig poder, ni vaig voler reprimir el meu plor d'alegría per a aquest dia tant esperat. 15 anys esperant aquest moment !!! no m'ho podía creure !!! Es el meu fill !!! es el meu estimat fill !!!

El moment que més recordaré a la meva vida, es el moment en el que el veig sortir... primer el cap, tot de color moradet, llavors  un quart de volta i treu una espatlla. Un cop va sortir l'espatlla, la resta va sortir de cop !!! ràpidament es va a posar a plorar, i en aquell moment, va cambiar ràpidament del color morat a un color rosadet preciós, tot just quan van  posar-lo a sobre de la Pilar.

Aquell mateix migdia, va venir el meu germà a veure el nen, i per fer un parell de fotos per anar a ensenyar-les a la nostra mare. Segons em va dir, ella el va veure, va somriure, dient "que guapo es" i es va tornar a dormir.  (Jordi, sempre t'estaré molt agraït per que la mama pogués coneixer el seu net.)

Per la tarda, vaig passar jo amb mes fotos i algún video... però ja mai no es va tornar a despertar... ja habíen començat amb la sedació...
Mai mes vaig poder parlar amb ella...
Cinc dies mes tard,  el 17 de Setembre a les 2 de la matinada, la meva estimada mare va morir, a l'edat de 72 anys.

Per a la meva mare: Mama estimada, sé que des d'allà dalt, cuidaràs de tots nosaltres, especialment del teu net Marc. Ell no tindrà la sort de poder-te coneixer... però no et preocupis, perque ja m'en ocuparé de parlar-l'hi molt de tu.

Per al Marc: Fill meu, estimat. Aquesta es la teva historia... aquest es un petit recull del que la mama i el papa han viscut, tot amb l'objectiu de poder-te tenir entre els nostres braços.

En realitat... la història tot just comença ara.

Benvingut, cuca !!!                                                                 Sempre als nostres cors, mama !!!

Nou fracàs

Un altre cop em fracassat estrepitosament en l'intent d'agafar una bona "foto" de la nostra cuca...

El Marc s'ha entestat en no deixar-nos veure bé la seva careta... Es posa d'esquena, i llavors es molt difícil agafar una bona perspectiva. Tant sols l'hem pogut veure una mica de perfil, i tot i així, llavors es tapa amb les manetes. Aixó sí... les manetes les hem vist perfectament !!!

No ens han donat fotos...  però he fet un petit treball de edició sobre el dvd que ens han donat, i us he tret unes quantes imatges

Aquí teniu una foto del perfil del nostre xaval:

¿oi que és guapo?

 

La veritat es que en una imatge fixa és mes dificil de veure, per això aquí us donc unes quantes pistes

Hi va haber un moment que el vam poder agafar una mica de front... però es tapava amb les manetes... aquí el teniu, amb una maneta a cada costat de la cara

I aqui teniu un detall de les seves manetes:



La veritat es que, tot i la decepció de no poder-lo veure clarament, quan hem arrivat a casa i l'hem tornat a veure ja més tranquil.lament... s'ens il.lumina la cara nomès de pensar: que aquell és el nostre preciós fillet. També es un descans veure que s'està desenvolupant normalment i t'en rius de qualsevol petit moviment que fa amb la boca... o amb les manetes... o quan veus que ja té expresions amb la cara (posa careta d'enfadat i tot !! )

Recordo que cada cop que he anat a veure a un nadó els seus pares, tot orgullosos et diuen:
- "Que !! a que es guapo ¿oi?
I de vegades, tu penses: "home... potser no és el nadó més bonic del mon (sobretot quan son acabats de neixer)
He de dir que ara entenc aquesta passió que fa que tots els pares veïem els nostres fills com els més guapos del mon !!! 

Be, el proper 18 de Juliol ho tornarem a intentar... a veure si aquest cop es vol col.locar bé

Per al Marc:
Cuca guapa, encara que sembli mentida, aquest ets tu !!  No et pots fer una idea de la il.lusió que ens ha fet poder veure com ets, com et mous i com jugues amb les teves manetes. Ara mateix no tinc paraules per descriure la inmensa felicitat que sento... i tota aquesta felicitat me la dons tú, cuca preciosa.

T'estimem molt !!

Demà es el día

Per al Marc:

Ja han passat 28 setmanes !!


Ja han passat 28 setmanes des que, de forma quasi miraculosa, el misteri de la vida es va conjurar per a donar-nos la oportunitat que ja fa tant i tant de temps que anavem buscant.
Ja han passat 28 setmanes des que aquest misteri de la vida va començar a treballar perque a partir d'unes "llavors" microscòpiques, anés creant poc a poc, un ser tant meravellós i bonic com tú.

Nomès han passat 28 setmanes, però dins nostre han passat tantes i tantes coses... que en realitat fa una eternitat que t'espero.

Aquesta espera s'acaba demà.
Demà.... per fí demà...

Demà espero poder-te veure, com si estigués obrint una petita finestra dins la panxa de la mama i poder veure la teva fesonomía. Aquest moment, sé que serà un moment únic a la meva vida. Se que serà molt dificil poder reprimir les meves emocions...Sé que el día 20 de Juny serà una data que  no oblidaré mai més.

Demà serà el día en que et coneixeré, cuca meva.

Comença la setmana 27

Abans de res, perdoneu que trigui tant a donar senyals de vida... Ultimament no tinc massa temps per a poder asseure'm davant de l'ordinador i posar-me a escriure.
Tampoc us estic deixant tants comentaris com avans, però us vaig llegint periodicament.

Ja hem donat la benvinguda a l'alegre mes de Juny. Aquest es un mes que des de sempre m'ha agradat molt:

 Els díes ja s'allarguen molt, Es el mes en que comença l'estiu... Ja comença a fer calor de veritat i per tant, ja s'ha acabat anar amb màniga llarga i jaqueta... També es el mes en que s'acaba el cole...

Veus que la gent ja té un altre posat... com més al.legre. Dona gust sortir al carrer a passejar quan tornes del treball perque encara hi ha molta llum, i la temperatura es molt agradable. Com que la Pilar ha de caminar cada día almenys mitja hora - (es el que ens han aconsellat els metges) - en aquestes dates s'ens fa molt agradable sortir a passejar per els parcs cap allà a les 8 de la tarda i veure com hi ha molts papas i mamas amb els seus nens que estàn jugant a pilota o amb la bicicleta, o simplement estàn passejant tots junts agafats de la ma.

La veritat es que cada vegada que veig a una parella amb el seu nen (o nens) penso en tots vosaltres (i, per suposat, també en nosaltres mateixos) i us imagino fent el mateix amb els vostres fillets i filletes. Es molt reconfortant saber que en poc temps, tots estarem en aquesta mateixa situació. Sé que moltes vegades no serà fàcil, i que no tot serà un camí de roses... però no puc deixar de pensar que per sobre de tot és el que tots nosaltres volem i que per això hem començat a recorrer aquest llarg i de vegades tortuós camí.

Nosaltres ara començem la setmana 27... ja es la última setmana del sisè mes... i cada cop veig més a la vora el neixement del meu fill (...el meu fill !! que bé que sona... EL MEU FILL !! )

La Pilar cada cop té més panxona i també cada cop està menys àgil, per tant, cada cop he d'estar més a la guaït de recollir les coses de terra... de cordar-li les sabates (per que ja no s'arriva als peus... ja, ja, ja)
Ens hem comprat un llibre d'aquests que et donen tota la informació de l'embaraç setmana per setmana, i la veritat és que ens ajuda a ser més conscients de com està creixent el nen i de què podem esperar (de fet, així es diu el llibre: "que esperar quan estàs esperant")
Per això, ja sabem que fas uns 37 centímetres del cap als peus i que ja peses més d'un quilet !! També sabem que ja obres el ullets, que ja ens escoltes, i que ja et podem posar música per a que et relaxis... per això et posem els cascos amb les 4 estacions de Vivaldi cada nit, perque quan neixis, coneguis la mel.lodía, i t'ajudi a relaxar-te o a dormir.
També sabem que ara et passes la major part del día dormint, i per això quan estàs despert, tens més energía i dones unes patadetes que deu n'hi do...

Ja hem demanat fer-nos la ecografía d'alta definició... la que diuen "4d", per a poder veure ja la seva carona amb més detall. Si tot va bé, ens la farem la setmana que ve.


Per al Marc:

Cada cop que veig a una d'aquestes parelles, em sento reconfortat perque ara sé que un día no molt llunyà, jo faré el mateix amb tú, i això em dona mooolta pau interior. Possiblement no seré el millor pare del mon... (de ben segur que ho intentaré), però tinc molt clar que la meva familia passarà per davant de tot i que vull passar tant temps com pugui amb el meu fill, tot i que sé que de vegades no ho aconseguiré perque la feina també es important (sobretot en els temps que corren...).

Hem passat molt temps intentant-ho... hem lluitat molt i també hem plorat molt fins aconseguir tenir-te per ara no disfrutar de tú... i que tú no puguis disfrutar tenint-me al teu costat. T'estimo més que cap altra cosa d'aquest mon, i per tú sería capaç de fer qualsevol bojería. Ja no puc concebre la meva vida sense tú... ja no em puc imaginar aquest mon sense tú.

Per això, penso dedicar totes les forces que em quedin per a donar-te tota la felicitat que puguis absorbir.

Ei !!! això no vol dir que et deixem fer el que et doni la gana... ¿eh?

Per ara, no et preocupis de res mès que de creixer i creixer... i posa't ben de cara quan et fem la 4d, ¿eh?

Un petó molt fort del papa, carinyet.

el vincle del cor

Johann Christoph Friedrich Schiller (1759 - 1805)

"No es la carn i la sang, sino el cor
el que ens fa pares i fills".

Quan Friedrich Schiller - a finals del segle XVIII - va escriure aquesta frase, la veritat es que no es portava massa això de l'adopcio... almenys tal com la entenem avui en dia, però crec que aquesta frase que va escriure, aquest pensament el podem firmar qualsevol de nosaltres, dels que el nostre desitg per sobre de tot es ser pares. De tots aquells que ens hem llençat a "l'aventura" que suposa un procés d'adopció.

De vegades, hi ha parelles que en mitg d'aquest trajecte, s'els hi creua la cigonya , i de cop i volta han de canviar completament d'objectiu. De cop i volta, les prioritats ja no son les mateixes.
El que en un moment donat eren presses, paperassa, espera impacient i molts nervis, es transforma en mooolta por, tenir molta cura de la futura mama, una espera més "pacient" i tot un munt de preguntes noves...

Però... Hi ha diferencies entre el mon de la adopció i el de l'embaraç?

Per a la mare, és evident que sí, però... que passa amb el pare?
 Doncs be, per al pare no crec que hi hagi tanta diferència... De fet, l'objectiu principal, que és sentir-te pare, bàsicament segueix sent el mateix. La diferencia principal és que saps que en 9 mesos (en realitat 7 quan t'en assabentes) tindràs al teu fillet a casa, sempre que tot vagi be (Deu ho vulgui).
Per al pare, també canvíen coses...De fet, durant tot el període de l'embaraç, i parlo en primera persona, he passat a ser com un "ninot" que no para d'anar d'un lloc a l'altre fent coses i cuidant de que la futura mama sigui el mès comode possible i que no fassi gaires coses, per no cansar-se massa... Ho fas de tot cor i no et costa gens fer tot el que et demanen, perque és com si fos la teva "aportació" a l'embaraç (a part del moment de la concepció... es clar).

Però en el fons, hi ha mooooltes coses en comú entre els dos "embaraços", per exemple:
La sensació d'alegria que tens quan veus per primera vegada la carona del teu fill i pots intuïr la seva fesonomía en una ecografia 4d,  imagino que ha de ser molt semblada a la que produeix el moment d'anar a la ECAI, i que t'ensenyin per primera vegada la foto del teu fill o filla.
Jo he pogut experimentar la il.lusió de veure el meu fillet a traves d'una ecografia, però no he pogut experimentar el moment d'una assignació... De totes formes, us he pogut llegir a tots i totes les que heu tingut ja la sort de poder veure el vostre fillet o filleta en una fotografía... i la veritat es que els sentiments son exactament els mateixos.

 Aquesta sensació d'euforia desenfrenada que descriviu en els vostres blogs, aquest vincle que es produeix en el moment de veure-l@ per primera vegada que és com una imprompta grabada a foc en la teva pell i que saps que ja no s'esborrarà mai més... tot això es el que realment importa. Aquesta es la interpretació que jo faig del vincle del cor que Friedrich Schiller descrivía a finals del segle XVIII en aquesta frase.

Per al Marc: Carinyet meu, felicitats !!. Avui comences la setmana 23, i es una setmana important, perque a partir d'aquesta setmana, ja seríes capaç de sobreviure -amb molta ajuda mèdica... això si-  en cas d'un naixement prematur. Això és perque ja estas completament format, i ara nomès has de creixer i que els teus òrgans acabin de madurar. Ara ja fas uns 28cm i peses uns 500 grams !!
El papa i la mama estàn molt contents perque sabem que estàs bé, notem les teves patadetes i això ens ompla d'il.lusió. També ja estem comprant-te moltes cosetes (l'habitació, robeta, i altres "estris") i mirant moltes altres (cotxet, cadireta, banyereta...) Deu n'hi do la de coses que s'han de comprar !!!








 

Hem vista la cara al nostre nen !!!

Una setmana més que passa... un altre mes que finalitza i tot segueix igual...

be... igual, igual, no...

La veritat és que hem passat la setmana una miqueeeeta nerviosos... tot i que les sensacions que tenía la Pilar eren bones (nota com el nen es mou), mai acabes de relaxar els músculs completament i mantens sempre un cert punt de "rigidesa" que al final t'acaba passant factura en forma de contractures al coll o a l'esquena (que és com estic ara mateix...).

Tot aquest nerviosisme era  per que ens tocaba fer la revisió de les 20 setmanes, que de fet, és la mes important de totes perque ja es poden determinar moltes anomalies i es pot veure amb més claredat si hi ha alguna cosa que no funciona. En aquesta revisió ja utilitzen la eco d'alta definició amb imatges "4d" , perque sembla ser que els metges poden veure aspectes morfologics que els pot ajudar a diagnosticar alguns problemes (llavi leporí, sindrome de down, sindrome d'Edwards, etc...).

Si hem de ser sincers, jo esperava una mica més de la "qualitat" d'imatge d'una eco 4d... perque es pot fer dificil de reconeixer el que veus... De fet, quan ensenyes la imatge a la familia o als amics, si no els hi dius què han de veure, no son capaços de reconeixer-lo.
Jo ho comparo amb el fet de mirar un núvol; si no et diuen res, ets capaç d'interpretar moltes coses... ara bé, si et diuen que el núvol sembla un objecte concret, llavors sí ets capaç de veure aquest objecte. En el meu cas, com que em vaig passar varies  setmanes buscant per internet imatges d'ecografies d'aquest estil, ja estava "entrenat" i vaig ser capaç de reconeixer-lo de seguida.

Es una sensació extranya, per que estàs veient la cara del teu fill, sense que encara el puguis tocar. Estàs veient la imatge del teu fill, i tens la sensació de que està a milers d'anys llum d'on ets tu... quan en realitat està a uns pocs centímetres... tant lluny, i alhora tant a prop...
El més important, es que tot va be,  i que el nostre nen evoluciona correctament, que segueix creixent, augmentant de pes i de talla, o sigui que ja ens podem tornar a "relaxar" una miqueta...

Ara ja comença a tocar anar a comprar algunes cosetes per a la criatura - que si la robeta per a la clinica, que si mirar els cotxets, que si els mobles de l'habitació, etc... I com que il.lusió no ens falta...

Per al Marc:  Cuca meva, els papas ja t'hem vist la carona !!! No et vas voler col.locar gaire be... però va ser suficient per a poder-te veure. Una tremolor va recorrer tot el meu cos, quan vaig reconeixer el teu rostre... eres tú !!! per fí, eres tú... el meu fill estimat, i tant... però tant esperat !!!
 Ja sé que tothom diu el mateix... però em vas semblar el nen més guapo del mon... de fet, per al papa i la mama sempre seràs el nen més guapo del mon, diguin el que diguin els altres. Encara et diré més... Em donaría absolutament igual que no fossis guapo perque ets la cosa que mes m'estimo en aquest mon, però es que dona la casualitat, que a sobre... ETS GUAPO !!!

Sant Jordi. El dia del llibre i la rosa

Avui es 23 d'Abril, i per tant, es cel.lebra la diada de la rosa i el llibre. El veritable dia dels enamorats a Catalunya. Suposo que tots sabeu quina és la historia de la diada.... ¿oi?

Per si de cas, us explico la versió que jo conec:

Hi ha una llegenda que explica que a l'antíga Capadòcia hi había un drac que s'hi va instal.lar, i que atacava el regne una, i una altra, ... i una altra vegada.

 Els habitants d'aquest regne, cansats de veure com el Drac es menjava els seus ramats i feia malbé les seves collites, van decidir a oferir al Drac dos xais al día per a calmar la seva fam, i així evitar que els ataqués... però a mida que passaven els díes, el bestiar cada cop era més escàs, i llavors els habitants van haber de buscar una altra alternativa... El que s'els va acudir va ser enviar un xai en comptes de dos, i a un dels joves d'entre totes les families del regne mitjançant un sorteig.  En compensació, la família que es veia afectada per haber de donar en sacrifici a un dels seus membres, rebía una gran quantitat de riqueses.

Així va anar passsant un temps, fins que un bon día, el sorteig va decidir que qui s'havía de sacrificar per al bé del regne era la princesa, i per tant era la escollida a ser devorada.

En el camí cap a la cova del Drac, la princesa es va topar amb un cavaller anomenat Jordi, que tot veient-la anar resignada cap al cau, va decidir anar a lluitar. I així va ser, que es va dirigir cap al Drac, tot matant-lo amb la seva espasa.

De la sang que brollava del cos sense vida del Drac, va brotar una rosa vermella que el cavaller va regalar a la princesa rescatada.

El rei, boig d'alegria, va colmar de riqueses al cavaller, però aquest va preferir donar-les a repartir entre tots els habitants del regne. A mès, es va construir una esglesia en nom seu, de la cual brollava una aigua miraculosa que era capaç de curar als malalts.

D'aquí ve la tradició de que el "cavaller" ha de regalar una rosa a la seva "princesa". La tradició de regalar un llibre, es en record de la mort i de l'enterrament respectivament de dos grans de la literatura (Shakespeare i Cervantes).

Així que ja ho sabeu... tots els cavallers a regalar una rosa a la vostra princesa ...i les princeses, a regalar un llibre al vostre cavaller !!

Feliç Sant Jordi !!!

temps d'espera i il.lusió

Quant de temps sense escriure res !!
La veritat es que he estat una mica atrafegat i no he tingut massa temps ni de llegir-vos ni d'escriure... però això ho arreglaré avui mateix !!

En tot aquest temps, a la Pilar l'hi ha crescut una miqueta més la panxeta... i hem fet una altra visita al metge, per a veure a la nostra cuca. I carai com està creixent !! aquesta vegada no ens va volet ensenyar la "coseta" i per això no ens han confirmat encara que sigui un nen amb tota seguretat...

També vam anar a l'ECAI a entregar els papers per a suspendre el nostre procés d'adopció, i vam parlar amb ells per a saber com hem d'actuar un cop hagi nascut el nostre fill.
Ens van comentar que de moment, el nostre proces es queda en suspens fins al naixement de la criatura. Això vol dir que ens "apartem de la cua" momentaneament... fins que neixi en Marc. Un cop hagi nascut, ens hem de posar en contacte amb ells per a confirmar el naixement, i que per tant, ens hem d'esperar un any a poder tornar a reobrir l'expedient, perque el govern rus obliga a que el nen adoptat sigui com a mínim, un any menor al fill biològic.
 Si parlem de dates, i tenint en compte que el naixement està previst per a l'onze de Setembre de 2012, el nostre expedient queda parat fins al Setembre de 2013 ...i com que l'expedient ens caduca el març de 2013, quan tornem a començar, haurem de refer toooota la documentació (certificat d'idoneïtat inclòs). Això si... ens han assegurat que quan recomençem, ens col.loquen al capdavant de la cua d'espera per a la assignació.

Doncs be... que hi farem...
De moment, ens hem de centrar al 100% en aquest embaraç, que la Pilar no tingui cap problema, i que la cuca neixi bé. Un cop neixi en Marc i ens posem les pil.les com a pares primerèncs durant tot un any... llavors també tindrèm més experiencia per a poder fer-nos carrec d'una segona criatura... ¿no?

Per a la meva cuca:

Cuca meva, ara sé que encara no has nascut, i que encara falta temps per que neixis... això també em reconforta, perque ara sé que no pateixes, i sé que quan et vinguem a buscar, seràs moooolt petitó i per tant no ens hauràs d'esperar massa estona !!!

Per al Marc:

Fillet meu... tu menja molt i creix tot el que haguis de creixer. Nosaltres intentarèm disfrutar de l'embaraç, tot i que la veritat és que encara estèm una miqueta "cagats"... però no et preocupis, perque cada cop som més tranquils i comfiats, i quan neixis, ens faràs els pares més feliços del mon

Ja sabem més cosetes

Ja tenim una nova noticia sobre la nostra cuca...

El dissabte vam anar d'urgències a l'hospital, perque la Pilar no s'acabava de trobar bé... tenía unes punxades al baix ventre, i com que fins llavors no les había tingut... i com que som primerencs en aquestes coses, dons clar... ens vam espantar i vam anar a l'hospital.

Un cop allà, ens va agafar un metge molt "enrotllat" que ens va dir que, bàsicament, el que sentía era que la matriu s'està expandint, i que per això té questes punxades...
En definitiva, tot normal !!  Bufff, quin descans...
-"Però ya que estamos, y para confirmar que todo está bien, vamos a hacer una eco a ver como está el feto" ens diu el metge...  I a mí que no hi ha res que m'agradi més que veure'l... pues venga !!!

Tot just veure a la criatureta ens diu:

- "Es varon ¿verdad?"
 ¿como?... ¿ah si?
- "ah... pero...¿aún no lo sabian?"
 Pues no.. la verdad es que todavía no lo sabíamos!!!
- "bueno, pues por lo que aquí asoma, yo diría que tienen un varon" i ens ensenya a la eco una petita "protuverància" que apareix entre les cametes.
Aaaaaaah... quina gràcia !!!  La veritat es que es movía molt, i no va haber temps d'imprimir una bona imatge... però bé... ja hi haurà temps.

També va prendre mides del caparró, i del fèmur, i vam veure que tot té les mides que ha de tenir... i per tant, tot va per el bon camí...

Així doncs, ja tenim sexe, i també ja tenim nom... es dirà:   Marc  Selva  Sánchez

A la meva cuca:

Cuca meva, a partir d'ara hauré de començar a acostumar-me a dir el teu nom... Marc...
Per tant quan t'escrigui directament a tú,  ja no diré més "a la meva cuca" sinò que diré "Per al Marc".

Així doncs:

Per al Marc: 

Marc, carinyo, tu ens aportaràs moltes coses a la familia... la il.lusió d'una nova vida, l'alegría del teu somriure, la tendresa de la teva innocència, l'orgull de veure com creixes...
Pero hi ha una de les coses que tú aportaras que fins ara encara no havíem tingut... i es precisament el que siguis un NEN !! 
El teu tiet Jordi (el meu germà) i la teva tieta Joana, van tenir dues nenes, (la Gemma i la Elisabet). El teu tiet Jose i la teva tieta Luci (la germana de la mama) han tingut una altra nena (la Alba), per tant, tu seràs el primer fill - net - nebot de la familia... Ja se que no té cap importància, perque de fet el que importa és que neixis sà i bo... però no deixa de ser també una alegría el que hi hagi un nen a la familia ¿no? Pensa que el teu avi Paco (el papa de la teva mama) te una ampolla de cava des de fa més de trenta anys esperant a ser oberta (de fet des que va neixer la tieta Lucia)... i com realment siguis nen, PER DEU QUE LA OBRO, encara que no ens la podrem beure... però encara que nomès sigui com a fet simbòlic, la obrirem.
Sobre tot, carinyo meu, creix ben sà i estigues tranquil, perque quan surtis, et trobaràs amb una familia que t'estimarà, t'acompanyarà i et recolçarà tota la vida !!!

Una repassada al primer trimestre de l'any

Ja fa uns quants díes que no escric res, i tinc moltes ganes de fer-ho perque la veritat és que aquest primer trimestre de l'any ha estat molt prolífic en bones notícies, i això s'ha de celebrar com Deu mana...

Per començar, la Montse i en Xavier del blog "el nostre petit somni", ja han pogut anar a coneixer al seu petitó a Yaroslavl. El seu petit somni ja té cara i per tant, ja poden focalitzar els seus esforços i les seves il.lusións cap a una imatge... la del seu fillet estimat. Ara queda la part més dura, que es la espera del judici, i poder anar a buscar-lo definitivament. Molts ànims i molta força per a aquest tram del camí.

Per una altre banda, la Sandra i en Lluis del blog  "camí de cargol", ja tenen el seu bunyolet amb ells. Encara son a Khabarovsk... però ja son una familia complerta. Han estat 18 mesos de camí, i la veritat és que han tingut molta sort d'anar tant ràpid... Sandreta, tots ens alegrem un munt de que ja estigueu amb el vostre fillet estimat a coll. Tal com dius, ja és el vostre fill per sempre !!

També vull recordar m'en de la Eva i en Pep, del blog "De Irkutsk a casa". que també ja tenen la assignació de la seva Svetlana. Suposo que han d'estar molt nerviosos, perque tot just han d'estar a punt de viatjar a coneixer-la. Que us he de dir que vosaltres no sabeu ja... precaució!!! molta precaució!!! però a l'hora, que ningú us baixi d'aquest núvol en el que esteu instal.lats des del 20 de Febrer. I ESCRIVIU JA!!! que fa molt de temps que no sabem res de vosaltres i us trovem a faltar !!

Una altra parella que ja ha donat el pas es la Maro, del blog "Babushka". Chica... No puedo imaginar la ilusión de debeis sentir, despues de haber conocido ya a vuestro hijito de 8 meses ¿no?. Seguro que Sarátov ya nunca será lo mismo para vosotros. Ahora ya estareis vinculados para siempre con esa preciosa ciudad a orillas del Volga... y también con ese país, tan frío, pero a la vez tan maravilloso. La cigueña a vosotros os llegó de Sarátov. Deseamos de corazón que el juicio os vaya muuuuy bién, y que pronto podamos leer que ya lo teneis de nuevo entre vuestros brazos.

D'una altra manera... però buscant el mateix objectiu, es troben Isabel i Chiro, del blog "Formando nuestra familia... 2º paso" Isabel !!! chica... que te has quedado embarazada !!! imagino la ilusión que os hace, porque nosotros también lo estamos !!! aunque en nuestro caso, hemos tenido un camino mucho más largo que vosotros, estoy seguro que la ilusión es la misma para ambos. Ahora, debes cuidarte mucho, mucho para que todo vaya de perlas. Veo que teneis pensado lo mismo que nosotros, de no renunciar a la adopción... así que ánimo, y a por todas !!!

Marina, del blog "el tarro de la paciencia". Chica... a tí qué te puedo decir que no te hayan dicho ya... Sigue armada de paciencia, y ya verás como seguro que pronto te llamarán con una nueva asignación. Ya todos sabeis que yo soy de la opinión de que todo tiene un por qué... todo tiene un motivo, aunque a veces nos parezca muy rebuscado... Para muestra, nuestro botón... 15 años de espera, millones de intentos, pruebas... y de golpe y porrazo, mira... catapúm y embarazo al canto !!! Por eso tan solo os puedo decir que muchos ánimos y p'alante... que ya vereis como todo se volverá de nuevo de color de rosa !!!

Espero no haber-me deixat a ningú, però de totes formes, a la resta, us desitjo molt bones noticies... Adri i Nuri, Meri, Gloria, Cris, Mercedes... en fí, a tota la familia que formem els adoptants, desitjo que els nostres camins, tot i que no podem evitar que siguin llargs, al menys que ens els facin tant planers com sigui possible, perque ja és prou dur caminar quiilòmetres i quiilòmetres, com per que a sobre el camí sigui de pujada i amb moltes pedres... ¿oi?

Nosaltres de moment, no tenim més noticies...Estem començant ja la setmana 15... la Pilar sembla que està bé... la nostra cuca està creixent, sembla que a bon ritme... el triple screening va anar bé i aprofitant que vam anar a parlar amb la ginecòloga, vam fer una "eco ràpida" i vam veure que la criatura estava tan tranquileta... amb el ditet a la boca (quina gràcia... tu !!!).

Hem demanat hora a la ECAI per a explicar la situació i per que ens aconsellin qué fer en aquest cas...

Tercera Ecografía... i ja fa 8 cm !!!

Carai, carai, carai... encara em costa creure el que m'està passant... qui ho diría... Sembla que no pugui ser les voltes que pot donar la vida...
Molt sovint, acostumem a dir "topics" com: "els capricis del destí" o " la vida dona moltes voltes" i possiblement ens hem acostumat a sentir-los tants cops, que ja no som conscients de la certesa i de la dimensió d'aquestes frases...
Quí no coneix algú que els hi ha explicat:
- "Doncs jo conec a una parella que, tants anys després d'intentar tenir una criatura, quan ja estaven en ple procés d'adopció... patapam !! va i es queden embaraçats !!... Es veu que al anar a adoptar, es van tranquilitzar... i mira ara ja tenen el seu nen..."

Quants cops hem sentit, i ens han advertit d'una cosa així, i quants cops hem pensat: " Si home... segur que és això... tenen els nens nomès per treure's la presió  o l'estress d'anar a buscar el nen"


Doncs nosaltres som una prova més de que això passa... tot i que no tinc clar si es per haver-nos tret l'estress, o si és més aviat per algún dels tòpics que us he dit avans. El que sí es cert, és que el divendres passat, vam anar a fer-nos la tercera ecografía i per a que ens donessin els resultats del "triple screening".

Quan vaig entrar a la consulta, he de reconeixer que em tremolaven els genolls... Tinc massa presents els altres embarassos que no van anar be, i tinc molt present el moment inicial, quan es veu la primera imatge en el monitor, i ja t'en adones de que alguna cosa no va bé...perque no l'hi batega el cor... o veus que en compes de creixer ha entrat en recessió.. o simplement veus que ja no hi es. La veritat es que al principi, no volía ni mirar... però ho vaig fer i... ENCARA HI ES !!! uffff quin descans i a l'hora quin "subidón".

Per que us en feu una idea, aquesta va ser la primera imatge que vaig veure:
(no és la nostra Eco... però es molt semblada)

Llavors comences a escoltar el que et diu el metge. En aquest cas, la nostra cuca ja fa 8 cm !! i carai, com es mou !!! es una passada veure com s'estira i com s'arronça !!! s'empenta amb les cametes i mou els braçets cap a la boca. La veritat és que és una passada. La Pilar i jo ens apretàvem mútuament la mà, i tots dos teníem els ulls vermellosos, perque han estat masses decepcions, i això fa que ara ens costi acabar-nos de creure que tot va bé.

Guaita tu si ens va be, que fins i tot els resultats del triple screening ens ha sortit que la probabilitat de tenir un nadó amb síndrome de Down, es molt baix!!! ...tant baix que ens han dit que si no volem, no fa falta que ens fem la amniocentèsi !!!

Familia... doncs això !!! que de moment tot va bé, i que estèm molt i molt contents i il.lusionats de que ... aquest cop,  tot segueixi així de bé. 

Un petó molt fort a tots i a totes !!

Vull que sapigueu que passi el que passi, us seguim llegint i que seguirèm així fins que tothom tingui les seves cuques a casa.

NOTICIÓN !!!!!

Atenta la companyía !!!

Ja fa un temps que us estic dient que tenía una noticia, però que no volía dir res fins tenir-la confirmada.
Doncs bé... sembla que ja està confirmada... i ben confirmada.
A mí encara em costa molt i molt donar aquesta noticia, sense que s'em posi la pell de gallina, ja no sols per mí, sino per a tota la familia que ens ha estat fent costat tot aquest temps...

Ara fa quasi 15 anys que, després d'un día de pensar-ho molt, vaig proposar-l'hi a la Pilar d'anar a buscar ja un fillet. Ja feia un temps que ens habíem casat (més de tres anys) i vam creure que ja era el moment de donar una passa més enllà, passant de la vida en parella, a la vida en familia. Mai m'hagués pensat que aquell dia de Setembre de 1997 començàvem un camí que ens ha dut fins aquí.

Realment ha estat un camí molt llarg, molt dur, amb infinitat de pujades i baixades, com una muntanya russa emocional.
Hem tingut moments per a tot... la il.lusió de l'embaraç,  la decepció i l'amargura de perdre'l, la perplexitat de no aconseguir un altre embaraç...
Hem tingut moments d'abaixar els braços i dir: "ja en tinc prou... si no pot ser, no pot ser...", moments de tornar-ho a intentar... provar altres mètodes (inseminacions, FIV's...), hem aconseguit més embaraços i més pèrdues... ens hem caigut i aixecat tantes vegades...

Doncs bé... després de tot aquest temps, i si tot va bé... (Deu ho vulgui)...

SEREM PARES cap allà l'onze de Setembre!!!.

 La Pilar torna a estar embaraçada !!! I es un embaraç natural !!!

Aquest cop, a diferència de les altres vegades,  està anant bé, i ja estem de 3 mesos...
En la primera eco que vam fer, quan estava de 7 setmanes ja vam aconseguir, per primera vegada, sentir el bateg del seu cor ... i com bategaba !!! amb quina força !!!.
En la segona i, de moment, última eco que hem fet, quan estàvem de deu setmanes, el petitó ja feia 4 cm de llargada !!!
La diferència que hi ha entre aquest embaraç i els altres... i que fà que sigui tant optimista,  és que ja hem superat el nostre "record personal". Mai habíem arrivat fins aquest moment...La veritat és que ha estat molt emocionant poder escoltar el bateg del seu cor, ha estat molt i molt emocionant veure que es mou, veure que ja te braçets, i cametes... Tot això encara no ho habíem viscut.


Sé que la Pilar em matarà per haber-ho dit... però no em puc aguantar més !!

La setmana que vé, tormarèm a anar al ginecòleg per a la tercera eco, i ja estarèm de 13 setmanes, i per tant haurem superat el tant temut primer trimestre. En teoría, ja estarà tot format i "tant sols" haurà de creixer i creixer... i creixer.

No us podeu imaginar com em sento ara mateix... per una banda, estic boig de content !!! em sento com en un núvol....  però per un altre costat, penso en la nostra cuca que està esperant-nos a Chita.
Nosaltres tenim clar que volem continuar el procés... però no sabem com pot afectar l'embaraç. Esperarem a veure com va la tercera eco i si tot va bé, anirem a parlar amb la ECAI a veure que hem de fer.
Espero de tot cor, que no haguem de canviar massa coses del nostre procés... tot i que suposo que ens demanaràn que el deixèm en suspens fins que neixi (Deu ho vulgui) el (o la) nostre petitó (o petitona)...

Una entrada molt especial...

Començo una nova entrada, pero sense tenir res a dir... la veritat és que no hi ha cap noticia encara sobre res que ens afecti a nosaltres, però com les coses s'estàn movent a ritme frenètic per a uns quants de vosaltres, no volía deixar passar la ocasió de fer una entrada dedicada més a vosaltres que no pas a mi mateix o al nostre "camí".

He de dir que cada vegada em sento més content d'haber pres la decisió de fer aquest blog. Des que vaig començar a fer la primera entrada, m'he sentit més alliberat... més descansat. Suposo que el fet de compartir la nostra experiencia amb altres persones, ha fet que aquest sentiment que tens molt a dins teu, pugui sortir cap a fora sense complexes, sense pors. Per una altra banda, el fet de saber que vosaltres llegiu i capteu aquests sentiments i que en moltes ocasions els compartiu, ens fa sentir més acompanyats, i això ha fet que s'ens crei un vincle de complicitat entre nosaltres i tots vosaltres, que va més enllà del que sería la amistat.

Es el sentiment de tenir com una altra familia... no sanguínea ni parental, pero sí una familia que està unida per uns mateixos objectius, per una mateixa finalitat, que es la de SER PARES, i això fa que cada cop que llegim les noticies que aneu escrivint, ens canvíi la nostra forma d'afrontar el día.

Quan les noticies son bones, o molt bones, el sentiment d'al.legría que tinc és molt reconfortant i fa que afronti el día d'una altra manera. Es curiós com una noticia que no té cap afectació en el teu "entorn directe" pot fer que et canvíi la percepció de les coses o inclos, el teu estat d'ànim. En aquests moments, sento que tot és mes a prop, sento que ens en sortirem,  que nosaltres també passarem per aquests moments... i això em crea una gran pau interior i a l'hora molta impaciencia... Es una sensació semblada a quan tinc una sorpresa preparada i encara no la puc donar... i estic impacient per donar-la i veure la cara de sorpresa i felicitat que posa la gent.

Per una altra banda, quan les noticies no son tant bones, també em sento en certa manera, trist, tot i que el que vols és donar el màxim de força moral a la persona que ho està passant malament. Per desgracia d'aquests moments també en hi ha... i també els hem d'afrontar, però quan estàs vinculat amb altres persones que estan passant per el mateix que tú, crec que aquests moments tristos passen més fàcilment... perque et sents, primer comprès, i després recolçat.

Així doncs... tot aquest "rotllo" es tant sols per a donar-vos les gràcies per ser al nostre costat, i per a reiterar-vos la nostra estimació i el nostre recolçament incondicional.

Sandra i Lluis (Camí de cargol)  Moltíiiiiiiissimes felicitats per aquest judici positiu. No et pots imaginar l'alegria que ens heu donat amb aquesta noticia. Ha estat una verdadera bomba !! M'he emocionat nomès de pensar com haureu viscut aquest moment... i m'ha fet imaginar com el viuré jo mateix...

Montse i Xavier (el nostre petit somni) Montse, carinyo... tants mesos esperant, tants dubtes, tantes nits que, de ben segur haureu passat en blanc pensant  "¿que està passant?". Llegir la vostra noticia em va crear un nus a l'estomac. Saber que ja el coneixeu i que ara ja podeu posar cara al vostre "petit somni"... ha estat al.lucinant. Ara sí, vosaltres ja podeu anar descomptant els díes per anar a abraçar-lo. Desitgo que en aquesta primera abraçada, aclapareu d'amor aquest petit infant de 9 mesos, i que fa 9 mesos esteu esperant d'abraçar

Vull fer un comentàri adicional per a vosaltres, Eva i Pep (de Itkursk a casa): Eva, a tú especialment és a qui més estic esperant per que ens donis la noticia de la nova assignació, i ja no la assignació, sino també del viatje, del judici i de la SENTENCIA POSITIVA !!! Tothom ens mereixem tenir ja els nostres petitons a casa, però el que vosaltres heu demostrat, no tant sols és per a que us donessin JA el vostre petitó, sino que és per a que us facin un monument. En aquest monument apareixeríes tu, Eva, de peu abraçant el teu petitó i en Pep abraçant-vos a tots dos. Jo el titularía "Monument a la perseverança, a la lluita i a l'amor"

A tota la resta: Per a tots vosaltres, tant els que ja teniu les vostres cuques a casa, com els que encara esteu en el camí de l'espera, tots heu demostrat ja sobradament que esteu preparats per a ser els millors pares del mon !! Els vostres fills us faràn els pares més feliços... però també vosaltres els fareu a ells els fills més estimats del mon !! Molts ànims a tots i molta força.

Per a la meva cuca:  cuca meva... encara no tenim noticies, però espero que d'aquí a molt poquet, pugui donar-te una sorpresa... Fins llavors, tant sols et puc dir que seguim lluitant per tú, i que mai deixarem de lluitar per a poder-te portar a casa el més aviat possible. Tingues paciencia, cuca, perque nosaltres també serèm els millors pares del mon per tú, de la mateixa forma que tú ens ompliràs d'alegria les nostres vides.
Això sí que t'ho puc assegurar !!

El mes de l'esperança i les bones noticies

Un mes acaba, i un nou mes comença. Febrer es el mes del fred, també es el més curt de tot l'any tot i que aquest any tindrà un día més...
Aquest mes de Febrer, que tant fred ha començat, ha "enfarinat" de neu tota Europa. Aquest mes de Febrer tant blanc sembla que ens ha volgut transportar, d'alguna forma, a l'orígen dels nostres petits. Sembla que ens ha volgut "apropar" a la vida quotidiana que els nostres petits viuen... Es com si ens deixés percebre les sensacions que els nostres infants tenen. Es com entreobrir una porta per la qual podem veure la Russia dels nostres fills, tant preciosa i a l'hora tant amarga, que acull als nostres petitons els quals encara ens esperen i on nosaltres tant i tant anyorem anar.

Es el mes en el que jo faig els anys (de fet... ja els he complert...), també els fa la meva mare estimada (el proper dimecres), la meva cunyada Joana (el 27) i la seva filla petita, (la meva neboda) Elisabet (el 28). Com podeu veure, es un mes de moltes celebracions a la meva familia... però també es un mes de moltes celebracions a la nostra "altre familia".

Per fí, la Montse i el Xavier (el nostre petit somni) ja han rebut aquesta tant i tant esperada trucada !! per fí aquesta sensació de neguit constant de pensar ¿serà avui? ja s'ha acabat. Per fí aquella sensació d'incertesa... aquell pensar ¿s'hauràn oblidat del nostre expedient? ja s'ha acabat. Ara ja tot s'ha oblidat ¿oi? ara tant sols s'ha de mirar endavant i viure amb al.legria tot el que ha de venir (assignació, viatge, conexer-l@, preparar judici... I PORTAR-L@ CAP A CASA !!!). Imagino que, si tot va bé, teniu una primavera de viatges i  l'estiu ja el passareu amb la vostra cuca a Mollerussa !!

També per fí la Sandra i el Lluis (camí de cargol)  poden fer de nou les maletes per anar a veure al seu bunyolet i per a passar l'ultim escoll, que és el judici. De ben segur que tot els hi anirà de perles i tornaràn amb la sentencia al seu favor. Llavors tant sols els quedarà esperar a que la sentencia es faci ferma... i a tornar a viatjar per anar a buscar-lo i tornar ja tots tres JUNTS PER SEMPRE (quines  paraules tant boniques quan van totes tres plegades)

Nosaltres també tenim noticies... però de moment no diré res fins que no es confirmi tot. Digueu-me supersticiós...


En definitiva, encara no hem acabat la primera setmana de mes, i tenim molts motius de celebració. Esperem que quan aquest mes acabi, puguem fer una entrada explicant que tots els projectes que tenim començats, tant personals com familiars van endavant segons el que està previst, i  que quan aquest mes tant fret i blanc acabi, i doni entrada al mes que obra les portes a la primavera, aquesta sigui una primavera molt especial per a tots nosaltres... potser la més especial de la nostra vida. Tant de bo sigui així..

A la meva cuca:

Cuca meva, sempre estàs en els nostres pensaments. Passi el que passi cada día som un día més a la vora teu. i això és el que realment importa. Que cada día que passi, siguem una mica més prop teu. que cada acció que emprenem sigui per escurçar aquesta distancia que ens separa. Tant de bo es pugui acomplir tot el que desitjo... això significarà que mai més veuràs dies tant freds com els que t'està tocant veure...

Tant de bo...

Diari d'una il.lusió (3)

привет cuca meva !!

Quasi sense donar-nos compte, el mes de gener ja arriva al seu final. Ha estat un mes molt intens... les festes nadalenques, els bons desitjos,  l'esperança de que aquest hagui estat l'últim Nadal sense sentir la rialla del nostre nen o nena, feliç de tenir l'escalfor d'una familia que l'envolta i l'estima.

També ens ha portat la noticia del registre del nostre expedient a la regió. Això és molt important perque ens apropa més a la assignació, que tant i tant hem esperat, que tant i tant hem desitjat... Tot això ja s'ha aconseguit. Tot això ja és camí fet.
A partir d'ara, els aconteixements s'han d'anar precipitant cada cop a més velocitat i hem d'estar molt alerta per no caure en eufòries "gratuïtes" perque quan més altes siguin les expectatives, més forta pot ser la "patacada" i més ràpid es pot caure en la desesperació.
Per aquesta raó estic procurant baixar l'euforia i estic intentant mantenir els peus a terra. Hem de viure el día a día i fixar-nos petits objectius. Com diuen molts entrenadors de futbol, s'ha d'anar partit a partit.

La veritat és que aquesta setmana ha estat de bojos i ara necessito abaixar una mica les "pulsacions", relaxar-me una mica i veure passar els díes tranquilament fins a tenir noves noticies.

Cuca meva. Seguim caminant cap a tú...

Lo prometido es deuda !!

Com diu la frase popular, "lo prometido es deuda"

Tal com us vaig dir, últimament he estat una mica ocupat entre viatges (torno a estar a Madrid...) i fent el regal del 1er cumple de la nostra nebodeta, l'Alba. Per això, us dec encara les fotos dels desitgs que hem rebut i que tant ens han agradat.

Aquí els teniu:

Aquest primer es de Eva i en Pep del blog "De Irkutsk a casa". Es un desitg amb una tela (Eva, carinyo, això de fer manualitats amb l'agulla no es el nostre fort... je,je,je... però el guardarem en el diari igualment). El desitg és molt temptador... tancar els ulls, i quan els obrissim ja estar tots junts. Això sería genial ¿eh?


El segon desitg és de Cris i en Toni del blog "adoptaremos en el Salvador"

Aquest, per a mi, no és un desitg... és una filosofía de vida. Disfrutar de la vida amb les persones que estimes, jugar com una forma d'aprendre i aconseguir ser una persona gran, mantenint sempre un punt de l'infant que eres. Preciós de veritat

El tercer és de Marina i en Paco, del blog "el tarro de la paciencia"

El seu desitg, es una frase mooolt ben trobada d'en Paulo Coelho. Soc de la mateixa opinió i és una bona lliço de vida per la nostra cuca. Fer les coses sempre amb entusiasme, amor i voluntat i anar sempre en busca del que es creu o es desitja.


Montse... també hem rebut la teva, però la foto no s'ha copiat bé en el ordinador... i ara soc a Madrid escrivint aquesta entrada. Et prometo que quan arrivi a casa la torno a copiar i et faig una entrada a tu sola...
La veritat és que es una tarjeta preeeciosa !!!
Moltes gracies a tots i totes per recordar-vos en de nosaltres. Sou una passada !!!

Nosaltres, encara les estem acabant de fer... Us prometo que sortiràn aquest dissabte cap a casa vostra !!

Per cert... se m'oblidaba aqui teniu el regal que hem fet a la nostra neboda preciosa:

TACHAAAAAAAAAN !!!

Hem fet aquest teatre de titelles !!  si... ja se, ja se que encara es molt petita per entendre les titelles... però així els papas es podràn entrenar, podràn crear alguns contes, i després els podràn explicar a l'Alba... i també a la nostra cuca   ¿eh?

Per a la meva cuca:

Tots aquests desitjos son per a tu, cuca meva. Son bons sentiments de persones que, sense coneixer-los personalment, els sentim molt a prop nostre. Son petites lliçons per que els tinguis presents a la teva vida. Per aquesta raó, tots aquests desitjos els guardarem dins el diari que estem fent, i espero que aquest diari el tinguis sempre amb tú

Bona nit coseta preciosa.
.

Ara siiiiiiiiiii !!!!! Assignació a la vista !!!!

Quina al.legría... quina emoció... quants sentiments desbordats... no m'ho podía creure quan aquesta tarda he rebut el correu que fa més de tres mesos que esperavem amb impaciència...

Eren les 15:40... estava treballant (com sempre...) de cop i volta m'apareix "subtilment" per la part baixa de la pantalla el nom de la delegada de la nostra ECAI... he pensat... "Ja està" i ràpidament, avans de que desaparegués de la pantalla, l'he clicat.

Tant sols he llegit:

" vuestro expediente quedó registrado en el Ministerio con fecha 19.12.2011"

Buaaaaahhh !!! quina passada !!! quin bot que he fotut !!! quina pujada que m'ha donat !!!
Evidentment, la primera cosa que he fet ha estat trucar a la Pilar... de fet, m'ha trucat ella, perque també l'ha rebut    " nenaaaa !!! que ja estem registraaaats!!!"  "ja,ja,ja... ji,ji,ji... sniff, sniff"

Ràpidament he enviat un correu d'agraïment per la rapidesa en la resposta i, com sempre, he preguntat alguna coseta més...

"Por vuestra experiencia en la región, ¿cuando creeis que recibiremos la asignación del menor?"

Resposta:

"La previsión es que viajéis en los meses de primavera/verano al primer viaje. Cuando vuestra asignación esté próxima desde la región nos avisarán para que empecéis a preparar los documentos para juicio. En esta región los juicios suelen ser rápidos pues tardan 2-3 meses desde el primer viaje"

Oootro subidón !!! Ara sí que començo a veure la llum al final del túnel... (recordant la entrada que vaig fer parlant de la muntanya russa emocional). Ara sí que em sento "Up & running". Ara sí que em sento mooolt més a prop de la meva preciosa cuca !!!

Previsió de la fulla de ruta ajustada... quadre de registre corregit i redirigit al 19 de desembre... i dins el primer triangle (previsió de primer viatge), marcació al 15 de Maig (aposta personal mooolt agosarada i optimista).

A la meva cuca:
Aaaai cuca meva... ara sí que començo a veure que ets real. Ara sí que començo a dissipar aquesta boira que no em deixa veure la teva carona. els nostres camins s'apropen, el  fil vermell que ens uneix es tensa, la meva mirada ja es fixa cap endavant... cap a l'horitzó...     cap a tú.
 

Extra... Extra !!! Noticies fresques !!!

Per fí hi ha noticies !!! no son bones... però com a minim la cosa comença a despertar-se després del Nadal.

Aquest migdía, he rebut un correu de la Delegada de la nostra ECAI i la veritat és que el cor se m'ha tornat boig !!  quan he començat a llegir, ja m'he anat tranquilitzant...
Ens han dit que ja han començat a rebre noves confirmacions de registres a la Regio de Chita, tot i que, de moment el nostre expedient encara no està confirmat.
Noi !! la veritat és que no son bones noticies... però com he dit avans és millor això, que no rebre absolutament res... Al rebre aquesta noticia, ja m'he animat a preguntar una miqueta... a veure si els hi conseguía treure alguna coseta més, i... Bingo !! els hi he tret una informació que de moment no ens havíen donat mai !!


De moment ja sé que s'han confirmat 5 expedients que anaven avans que nosaltres, i que queden tres expedients per confirmar (entre els que està el nostre). Per tant, tenim un mínim de 5 parelles davant nostre.

La veritat és que no m'entenc massa ni jo mateix... Avuí hauría d'estar trist, perque seguim igual, tot i que la roda ja ha tornat a rodar... però que voleu que us digui... la veritat és que no em sento així. Cada cop que rebo alguna noticia, em sento, no se... com més viu.
La explicació que ens han donat de per què han trigat tant a confirmar dels registres, és perque el Ministeri no volía registrar nous expedients fins no acabar amb els expedients registrats durant l'any passat. Imagino que volíen "fer net" avans de tornar a acceptar registres, el qual em dona esperances de que, potser, ara agafarèm una miqueta més de velocitat... i que els temps d'espera de 6 mesos que es preveuen des del registre fins l'assignació, ara es reduïràn ¿a vosaltres que us sembla?

Ara mateix no m'importa viatjar 2, 3, 4 o vint vegades !!! ara mateix estic centrat en rebre la confirmació d'una santa vegada i començar a esperar la tant ansiada i esperada assignació de la nostra cuca. Ara ja vull apuntar en el meu famós "quadern de bitàcola" una marca més assolida. ¿el recordeu?

Com podeu veure en el quadern, tenia prevista la confirmació del registre per a la primera setmana de febrer... ara falta veure de quant m'equivoco (espero que sigui de poc). El que ja és mooolt més dificil és que el primer viatge sigui a l'Abril  ¿oi? :-(    be... potser amb una miqueta de sort (que ja ens toca) no farà falta moure aquest ventall que preveu el primer viatge entre Abril i Juliol... M'encantaría anar-hi quan encara faci fret, m'encantaría anar una segona vegada quan faci calor i tornar per anar a buscar la nostra cuca avans de que torni a fer massa fred...

Vinga, vinga, vinga !!! avui em sento molt més animat !!

Per cert... He rebut tres preciooosos desitjos i faré una entrada per a ensenyar-vos els. Jo encara he de fer els meus... però entre el viatge a Madrid i el regal que estic fent per a la meva nebodeta Alba que farà un anyet aquest dijous, vaig de bòlid !!!

Ja us ensenyaré el que estic fent quan ho tingui acabat... je, je, je... Alba, carinyo... una miqueta de paciencia ¿eh?

Per a la meva cuca:
Cuca meva, no et pots imaginar l'efecte que produeix en mi,  rebre una noticia... tot i que no sigui la esperada. Em sento viu, em sento optimista, em sento mes a prop teu... Cada cop que parlo amb la Ecai, sento que dono un pas més per a apropar-me a tu, i avui m'han donat aquesta "dosi" d'adrenalina per a poder aguantar uns quants díes més. Espero que les meves previsions s'acompleixin.

M'agrada pensar que tota l'energía que gasto pensant en tú t'arriva d'alguna forma i et reconforta en aquestes nits fredes i solitàries... Un petó molt fort, carinyo meu.

Males noticies per als adoptants a Russia !!!

Nois i noies !!!

Acabo de rebre un comunicat de la meva ECAI que ens diu això:

"Se ha recibido en esta Dirección General escrito procedente del Consulado General de España en Moscú en el cual se informa de la modificación recientemente introducida en la Ley de Enjuiciamiento Civil de la Federación Rusa que entrará en vigor el próximo 1 de enero y por el cual se amplía el plazo del recurso contra las sentencias y autos judiciales en materia civil de los 10 días actuales a 30 días. Es decir las resoluciones judiciales dictadas en primera instancia no serán firmes hasta transcurrido un mes desde que se dictan

Esta modificación afectará a la firmeza de la adopción en los procesos de adopción internacional y, por ende,  a la expedición del pasaporte a favor del adoptado para su salida de Rusia que se producirá 31 días después de que se dicte la sentencia que concede la adopción

                                               Servicio de adopción y Protección”

 

Lamentamos que la modificación de la Ley de Enjuiciamiento rusa haya alargado el plazo para poder recurrir las sentencias, lo que va a significar la práctica necesidad de realizar un tercer viaje para recoger al menor a menos que se desee permanecer en Rusia un mes y medio después de dictada la sentencia.

Como desde las regiones con las que trabajamos no nos acababan de aclarar la aplicación de esta nueva normativa por los Juzgados, hemos esperado a recibir una comunicación oficial del Ministerio para informar a todas las familias que se encuentran en trámite".

No sé si ja heu rebut aquesta noticia... però em sembla que els "Sants Innocents" ja han passat... ¿oi?
Això significa que, segons la regió, hi ha un encariment del "proces" d'uns 2 o 3000 euros si s'ha de fer un tercer viatge... o quedar-te un mes i mig allà... esperant per que ningú vingui a reclamar la patria potestat de la criatura...

NO ANEM BE !!!

 

Diari d'una il.lusió (2)

Per a la meva cuca:

привет cuca meva !!

Aquesta es la primera entrada de l'any, i com no pot ser d'una altra manera, les meves primeres paraules han de ser per a tu. 

Tot just fa quatre dies, hem entrat en l'any que espero sigui l'any de la nostra vida, tant per a tu com per a nosaltres. Ha de ser un any ple d'emocions i de sentiments, moltes vegades contraposats, i no sempre alegres.

Aquest any ens coneixerèm... segur que sí. Aquest any per fí podrem posar cara als nostres somnis, uns somnis que fins ara sempre han estat mol difusos i llunyans, i que aquest any s'han d'aclarir completament, perque aquest any et coneixerèm... segur que sí !!

L'any que tot just ha acabat, ha estat l'any en que la Federació Russa ens ha conegut. Ara ja saben que volem venir a buscar-te, i ens ha dut a focalitzar desde una extensió de més de 17 milions de Km quadrats que té Russia, a una extensió de menys de mig milió que té la regió de Zabaikalie Krai.  Tot això ens ha apropat a tú... pero encara no ens ha permès apropar-nos prou per a poder abraçar-te. Aquest és l'objectiu per a aquest any. Aquest ha de ser el nostre proper pas.

L'any que tot just acaba ha estat un any d'espera... però també ha estat un any en el que he après que no fa falta coneixer a una persona per a poder estimar-la... tant sols és necesari sentir-la amb el cor. aquest any he començat a aprendre a estimar d'una forma diferent.

Jo m'estimo a la teva mama, la Pilar, com mai he estimat a ningú. Deu sap que donaría la meva vida per ella sense dubtar ni un segon !! No em puc imaginar viure la meva vida sense ella.

L'amor que sento per a la meva familia també és un amor incondicional. Es "l'amor natural" o per els llaços de sang, és el sentiment d'agraïment per estar sempre al meu costat i per fer tot el que han fet per mí, i aquest sentiment mai pot canviar, passi el que passi. 

Però aquest any... estic aprenent a estimar d'una manera diferent. Una manera d'estimar igualment intensa, igualment sincera... però que sento d'una forma diferent. És la necessitat de cuidar-te, de protegir-te i de veure com creixes al nostre costat. Es el desitg irrefrenable de fer-te feliç, es el desitg de fer coses noves i diferents amb tú, es anar a la platja i jugar a fer castells de sorra, es anar a la muntanya a ensenyar-te a pujar als arbres, es veure la teva carona de sorpresa i felicitat el día del teu cumple, o el día de Nadal, o el día de Reis... També es el portar-te al cole, estudiar amb tu, ajudar-te en tot el que pugui per a que tinguis un bon futur. En definitiva, volem que la nostra vida giri al voltant d'alguna cosa més que nosaltres mateixos. Volem incorporar-te dins les nostres vides. 

Ës molt dificil explicar-ho i no semblar un figaflor !!! la veritat és que mai m'he considerat una persona "cursi"... però la veritat és que, d'ençà a un temps sento aquesta "cosa" a l'estómac quan penso en tú, i això no pot ser cap altre cosa que amor.

 Jo sento que t'estimo, vida meva... no et conec, però t'estimo.

Espera'ns cuca, i recorda mirar cada día cap a l'oest...

Per cert... avui, -32º  Fooootl'hi fort !!!