el vincle del cor

Johann Christoph Friedrich Schiller (1759 - 1805)

"No es la carn i la sang, sino el cor
el que ens fa pares i fills".

Quan Friedrich Schiller - a finals del segle XVIII - va escriure aquesta frase, la veritat es que no es portava massa això de l'adopcio... almenys tal com la entenem avui en dia, però crec que aquesta frase que va escriure, aquest pensament el podem firmar qualsevol de nosaltres, dels que el nostre desitg per sobre de tot es ser pares. De tots aquells que ens hem llençat a "l'aventura" que suposa un procés d'adopció.

De vegades, hi ha parelles que en mitg d'aquest trajecte, s'els hi creua la cigonya , i de cop i volta han de canviar completament d'objectiu. De cop i volta, les prioritats ja no son les mateixes.
El que en un moment donat eren presses, paperassa, espera impacient i molts nervis, es transforma en mooolta por, tenir molta cura de la futura mama, una espera més "pacient" i tot un munt de preguntes noves...

Però... Hi ha diferencies entre el mon de la adopció i el de l'embaraç?

Per a la mare, és evident que sí, però... que passa amb el pare?
 Doncs be, per al pare no crec que hi hagi tanta diferència... De fet, l'objectiu principal, que és sentir-te pare, bàsicament segueix sent el mateix. La diferencia principal és que saps que en 9 mesos (en realitat 7 quan t'en assabentes) tindràs al teu fillet a casa, sempre que tot vagi be (Deu ho vulgui).
Per al pare, també canvíen coses...De fet, durant tot el període de l'embaraç, i parlo en primera persona, he passat a ser com un "ninot" que no para d'anar d'un lloc a l'altre fent coses i cuidant de que la futura mama sigui el mès comode possible i que no fassi gaires coses, per no cansar-se massa... Ho fas de tot cor i no et costa gens fer tot el que et demanen, perque és com si fos la teva "aportació" a l'embaraç (a part del moment de la concepció... es clar).

Però en el fons, hi ha mooooltes coses en comú entre els dos "embaraços", per exemple:
La sensació d'alegria que tens quan veus per primera vegada la carona del teu fill i pots intuïr la seva fesonomía en una ecografia 4d,  imagino que ha de ser molt semblada a la que produeix el moment d'anar a la ECAI, i que t'ensenyin per primera vegada la foto del teu fill o filla.
Jo he pogut experimentar la il.lusió de veure el meu fillet a traves d'una ecografia, però no he pogut experimentar el moment d'una assignació... De totes formes, us he pogut llegir a tots i totes les que heu tingut ja la sort de poder veure el vostre fillet o filleta en una fotografía... i la veritat es que els sentiments son exactament els mateixos.

 Aquesta sensació d'euforia desenfrenada que descriviu en els vostres blogs, aquest vincle que es produeix en el moment de veure-l@ per primera vegada que és com una imprompta grabada a foc en la teva pell i que saps que ja no s'esborrarà mai més... tot això es el que realment importa. Aquesta es la interpretació que jo faig del vincle del cor que Friedrich Schiller descrivía a finals del segle XVIII en aquesta frase.

Per al Marc: Carinyet meu, felicitats !!. Avui comences la setmana 23, i es una setmana important, perque a partir d'aquesta setmana, ja seríes capaç de sobreviure -amb molta ajuda mèdica... això si-  en cas d'un naixement prematur. Això és perque ja estas completament format, i ara nomès has de creixer i que els teus òrgans acabin de madurar. Ara ja fas uns 28cm i peses uns 500 grams !!
El papa i la mama estàn molt contents perque sabem que estàs bé, notem les teves patadetes i això ens ompla d'il.lusió. També ja estem comprant-te moltes cosetes (l'habitació, robeta, i altres "estris") i mirant moltes altres (cotxet, cadireta, banyereta...) Deu n'hi do la de coses que s'han de comprar !!!








 

Hem vista la cara al nostre nen !!!

Una setmana més que passa... un altre mes que finalitza i tot segueix igual...

be... igual, igual, no...

La veritat és que hem passat la setmana una miqueeeeta nerviosos... tot i que les sensacions que tenía la Pilar eren bones (nota com el nen es mou), mai acabes de relaxar els músculs completament i mantens sempre un cert punt de "rigidesa" que al final t'acaba passant factura en forma de contractures al coll o a l'esquena (que és com estic ara mateix...).

Tot aquest nerviosisme era  per que ens tocaba fer la revisió de les 20 setmanes, que de fet, és la mes important de totes perque ja es poden determinar moltes anomalies i es pot veure amb més claredat si hi ha alguna cosa que no funciona. En aquesta revisió ja utilitzen la eco d'alta definició amb imatges "4d" , perque sembla ser que els metges poden veure aspectes morfologics que els pot ajudar a diagnosticar alguns problemes (llavi leporí, sindrome de down, sindrome d'Edwards, etc...).

Si hem de ser sincers, jo esperava una mica més de la "qualitat" d'imatge d'una eco 4d... perque es pot fer dificil de reconeixer el que veus... De fet, quan ensenyes la imatge a la familia o als amics, si no els hi dius què han de veure, no son capaços de reconeixer-lo.
Jo ho comparo amb el fet de mirar un núvol; si no et diuen res, ets capaç d'interpretar moltes coses... ara bé, si et diuen que el núvol sembla un objecte concret, llavors sí ets capaç de veure aquest objecte. En el meu cas, com que em vaig passar varies  setmanes buscant per internet imatges d'ecografies d'aquest estil, ja estava "entrenat" i vaig ser capaç de reconeixer-lo de seguida.

Es una sensació extranya, per que estàs veient la cara del teu fill, sense que encara el puguis tocar. Estàs veient la imatge del teu fill, i tens la sensació de que està a milers d'anys llum d'on ets tu... quan en realitat està a uns pocs centímetres... tant lluny, i alhora tant a prop...
El més important, es que tot va be,  i que el nostre nen evoluciona correctament, que segueix creixent, augmentant de pes i de talla, o sigui que ja ens podem tornar a "relaxar" una miqueta...

Ara ja comença a tocar anar a comprar algunes cosetes per a la criatura - que si la robeta per a la clinica, que si mirar els cotxets, que si els mobles de l'habitació, etc... I com que il.lusió no ens falta...

Per al Marc:  Cuca meva, els papas ja t'hem vist la carona !!! No et vas voler col.locar gaire be... però va ser suficient per a poder-te veure. Una tremolor va recorrer tot el meu cos, quan vaig reconeixer el teu rostre... eres tú !!! per fí, eres tú... el meu fill estimat, i tant... però tant esperat !!!
 Ja sé que tothom diu el mateix... però em vas semblar el nen més guapo del mon... de fet, per al papa i la mama sempre seràs el nen més guapo del mon, diguin el que diguin els altres. Encara et diré més... Em donaría absolutament igual que no fossis guapo perque ets la cosa que mes m'estimo en aquest mon, però es que dona la casualitat, que a sobre... ETS GUAPO !!!