I fins aqui hem arrivat...

Avui fa tot just dos anys que vaig començar a crear aquest blog.
Aquell 10 de setembre de 2011 vaig pensar que sería molt bonic publicar una especie de "diari" on recollir totes les vivencies, tots els sentiments i totes les noticies que ens anessin passant dins del nostre procés d'adopció. també vaig pensar que sería bonic fer-ho en clau de "cartes al nostre fill", i dedicar sempre un paràgraf final en el que jo l'hi parlava directament a ell, tot i no coneixe'l encara... Vaig pensar que d'aquí a uns anys, quan ell fos perfectament conscient, li ensenyaría, i així sería per a ell, com fer un viatge en el temps, i poder veure i poder coneixer quins eren els nostres sentiments envers a ell, fins i tot avans de coneixe'l.

Mai ens haguessim pensat que la història canviaría tant !!! Mai ens haguessim imaginat, que després de 15 anys d'intents... d'esforços... de proves i més proves, de patiments, de constants decepcions (5 abortaments son molt dificils de païr)... després de tot aixo, i amb un procés d'adopció en marxa des de 2010, un día de febrer...prácticament el día del meu 44è aniversari, vam anar a la consulta del ginecòleg per a confirmar un fet que, de tantes vegades que s'había repetit, em feia mooolta por:

TORNAVEM A ESTAR EMBARAÇATS !!.

Per sisena vegada... però a diferencia de les últimes vegades, aquest era un altre embaraç natural, i de fet, com que vam trigar una miqueta a anar-hi, en la primera ecografía ja vam poder escoltar el seu cor !!! Va ser el primer cop en els sis embaraços, que vam poder escoltar el seu cor i també va ser el primer cop que ens van dir que tot anava bé... tot i així, no em volía fer gaires il.lusions. Per aquesta raó encara vaig trigar a donar la noticia en el blog (tot i que alguna cosa deia de que teníem noticies... pero que encara no les volía publicar...).

A partir de llavors, el blog va canviar. Passava a ser la historia d'un embaraç... Podíem haber canviat el títol del blog... però vaig voler conservar-lo perque en el fons, no canviaba res... els sentiments seguien sent els mateixos, i la historia seguia sent bàsicament la mateixa: la història d'una espera, tot i que ara, teníem data exacta... sabíem que cap a l'11 de Setembre de 2012, i si tot anava bé, tú neixeríes.

Efectivament, així va estar, el día 12 de Setembre a les 07:15 del matí, et vaig veure treure el caparró, i des de llavors, tot va canviar... el blog es va transformar en el "diari d'uns pares primerencs"

I fins aquí hem arrivat. Tot just ara que faràs el teu primer anyet, tot just ara que en fa dos que vaig començar aquest blog, crec que es el moment de deixar-ho aquí.

Ha estat un inmens plaer coneixer tanta gent, ha estat una experiencia inoblidable, ha estat molt bonic veure com entre tots hem fet una gran familia en la que tots ens hem ajudat els uns als altres i hem fet que la espera sigui sempre una mica més facil de portar...
Hem vist a moltes parelles aconseguir el tant ansiat somni de ser pares, i també n'hi ha moltes altres que encara estàn recorrent el camí.

A tots ells, ANIMS !!! i  MOLTA FORÇA !!!. Nosaltres, tot i que no escriurèm més, seguirem connectant i seguint-vos en els vostres camins.

A REVEURE !!!

Per a la meva cuca:

Fill meu... doncs fins aquí hem arrivat.  En aquestes prop de 50 entrades tens part de la teva història. Una historia que no sempre ha estat feliç... ens el contrari... moltes vegades ha estat trista i dificil de passar... però que al final ha tingut un final feliç... TU !!!

A partir d'ara, la historia la escriurem junts.

Per a la meva mare estimada:

Mama, si al Marc fa un any que el disfrutem, a tu fa un any que t'anyorem...
Sempre m'he consolat pensant de que tú vas marxar per a cuidar del Marc des d'allà dalt i que per sempre més tú seràs el seu àngel de la guarda... que el protegirà i el guiarà per camins segurs al llarg de la seva vida.













T'estimo mama.

10 mesos des que vas arrivar

Últimament estic anant a entrada per mes... pero la veritat es que anem una miqueta atrafegats !! Entre la feina, el Marc que ens "reclama" mooolta atenció i mooolt de temps, i les altres coses i feines de casa... no tenim massa temps per a poder relaxar-nos i escriure (o llegir-vos).

Així que, ara que hi ha un petit moment de pau, aprofito per a escriure quatre ratlles del que està sent el nostre día a día i els avenços de la criatura.

Fa tot just un parell de díes, que la nostra cuca ha fet 10 mesos !!! yupii, yupii, que graaan !!

Son deu mesos en els que no pares de meravellar-te de la quantitat de coses que aprèn. No hi ha día que no et "sorprengui" amb alguna cosa nova (ja sigui una "paraula" o un gest....). De fet, tot just ara fa una setmana, que de sobte es va posar a gatejar !!! i no vegis ja com s'embala... si ja no l'hi podíes treure un ull de sobre, ara ja necessites els dos !!!

De moment, el nen encara dorm a la nostra habitació (ja no trigarem a portar-lo a la seva), i fins ara, sempre que es despertava, es quedava assentadet i fent sorolls variats, (per que et despertessis i l'agafessis)... doncs be... ara ja no es queda assentadet, sino que ja s'aixeca completament i es queda dret, peuplantat mirant-te. Llavors, si l'hi acostes un ninotet per l'altra punta del llitet... ell s'agafa amb una ma a la barana i s'hi va acostant caminant poc a poc fins que el pot atrapar.

El primer dia que el vam veure, ens vam espantar una mica, perque ens va fer por de que no caigues enrera i es dones un cop al cap... pero la veritat es que ho te tot bastant control.lat.

Si la primera paraula que va dir (ja fa uns quants mesos) va ser "pa-pa", tot just ara fa uns díes, va regalar a la seva mare el dir-li "ma-ma". La veritat es que no se si ho fa conscientment, pero nomès li diu a ella... a mi em diu tota la resta de coses (pa-pa, ta-ta, di-die, gori-gori, vaaaaa,  etc...)

També ha començat a fer el gest de dir "adeu" (extenent el braç i obrint i tancant la ma)... fa una gracia...

Doncs, aquí el teniu... fet ja un "homenet" i arrivant ja a les portes del seu primer anyet de vida.
Que he de dir, jo... pero la veritat es que el trobo de guapo...

Per a la meva cuca: moooltes felicitats, i gràcies per aquests primers deu mesos, que han estat del tot inoblidables !!! Però de ben segur que el millor encara està per arrivar !!!

Un petó moolt gros par a tots i totes. Espero que passeu unes molt bones vacances d'estiu...

el pà de cada dia... cap a casa dels avis !!!

Sona el despertador... ja son les 7:00 !!  avui es 12 de Juny  FELICITAAATS cuca!!! avui fas 9 mesos !!!

El primer que penses - tot just ets conscient d'on ets- es en comprovar com está la cuca... i t'el troves així:

Cada cop que el veig així, dormidet, tranquil... FELIÇ m'omple un sentiment de pau interior, de felicitat dificil d'explicar. Son les piles que necessito per activar-me de cop !!

Apa doncs, un cop arreglat, toca despertar-lo (quina llàstima), fora pijama, canvi de bolquers, samarreta, pantalonets sabatetes.... i cap al cotxe !! que hem d'anar a casa dels avis !!

I tu, que ets un moooolt bon nen, ni plores, ni et queixes... tant sols somrius i et poses a xerrar i xerrar... "pa-pa, ta-ta, di-die, brrrr" quina gràcia que fas !!!

Quines ganes tinc ja d'agafar vacances i poder estar tot el temps amb tu !! mentres tant... toca la retenció de sempre. Apa... ja has arrivat a casa dels avis, dones el "parte" per al canvi de guardia

- "ha fet l'ultim bibe a les 3 del mati... i l'acabo de canviar el bolquer... per tant, pròxim bibe a les 9:30. Per cert... si el treieu al carrer i fa una mica de fred, a la bossa hi ha la jaqueteta i una muda de maniga llarga per si de cas. a l'altra bossa hi ha l'aigua, la llet i en el termo hi ha la papilla "
- molt be, nen. No et preocupis de res
- vinga petitó... fins la tarda !! (petonet... i cap al cotxe un altre cop)

Cada dia igual, i cada dia, els avis i la tieta et cuiden de primera !!! sort que els tenim a ells ¿eh?

Això es un homenatge a tots els avis, avies i altres membres de la familia que s'en cuiden dels nostres nens per que els papes puguem seguir anant a treballar com sempre. Sense ells, de ben segur que les coses no seríen tant fàcils.

Un petó ben gros per a tots els "cangurs forçosos" que no els hi queda altre que cuidar-s'en dels nostres fillets !!!

                            GRACIES !!!

8 mesos. FELICITAAATS !!!

Ahir vas fer 8 mesos. FELICITATS CUCA !!! Sembla mentida que hagi passat tot aquest temps, i hagi passat tant ràpid.

Per una banda, m'encantaría que ja fossis més grandet, per a poder-te veure caminant, corrent i jugant... per que em diguis "papa" i per que em donis moooolts petons i abraçades... però per una altra, et voldría tenir sempre així de petitó. Tant precios, tant in.nocent...

Ara que ja fa bon temps, sortim molt mes i gaudim molt més del passeig ¿eh?. t'encanta jugar amb nosaltres, a perseguir a la mama, i a tirar-te a sobre nostre i provar d'agafar-nos les ulleres de sol.

També ens agrada veure com cada día aprens una cosa nova. Es apassionant descobrir que... de cop i volta, ja saps fer la "croqueta" !! , o veure que ja no nomes dius "pa-pa" sino que ara dius "da-da, te-te, a-ba..."



Es per això que no deixo de donar gràcies per el fet de tenir-te al nostre costat. No deixo de donar gràcies per un fet que sembla  tan simple... pero que a moltes persones ens costa tant i tant... El "simple" fet de ser pares.

Doncs, això... Motes felicitats per aquests 8 mesos d'al.legría.
Mama, espero que, allà on siguis, puguis veure com creix el teu net, estic segur que sempre seràs el seu angel de la guarda i que t'en cuidaràs sempre de que no l'hi passi res de dolent

Un petó mooolt gros

Ja ha arribat el bon temps

Per fi !!! ja era hora de que el bon temps hagi arrivat. Els díes ja son més llargs, fa una temperatura agradable, i la gent comença a sortir una mica a passejar.

Nosaltres també hem començat a treure el nas amb el Marc... i sembla que això és una cosa que li agrada mooolt. El papa s'el penja amb la motxileta i au... al carrer a veure coses noves, a viure noves sensacions, nous colors, noves olors...

Es fantàstic poder sortir amb el nen i veure la seva cara de sorpresa cada cop que veu una cosa nova. Ja ho trovabem a faltar... A mi, personalment es com si em donessin una sobredosis de vida !! m'encanta sortir i passejar, sense direcció... tant sols posar un peu davant l'altre, sense presses, sense objectiu... i poder desconnectar de tots els maldecaps quotidians

A partir d'ara... cada dia a donar una volteta i a disfrutar del bon temps !!!

6 mesos des que estas amb nosaltres

Ja son 6 mesos els que has fet. Son 26 setmanes les que fa que et tenim entre els nostres braços, son 182 díes plens de felicitat, però tambe de moltes preocupacions... tot per a que estiguis sa i estalvi , comfortable, calentet... total, per que estiguis CONTENT !!

El  mes important de tot, es que ja fa 6 mesos que vas arribar a aquest mon omplint de felicitat a tota la familia.

He de confesar que un dels petits plaers que tinc, es llevar-me pel matí i veuret al bressol, dormint tant tranquil, tant a gust. No m'en puc estar de quedar-me uns minuts mirant-te completament embadalit. Ets tant i tant bonic, ets tant bon nen, que molts cops se m'humitegen els ulls de pensar que ets el meu fill.

He de confessar que encara hi ha díes que em sembla que soc en un somni, i que en qualsevol moment em despertaré...  Encara hi ha vegades que penso que no es possible que ens hagi passat tot això, després de tot el que vam passar.  Però la realitat és que ets aquí !!! 

El que es segur, es que ja ningú em pot treure aquesta al.legria, i que si alguna cosa em passés, el poc temps que he passat amb tú, ha fet que la meva vida tingui sentit... Ja m'en podría anar tranquil.

Tot i així, i si em deixen triar, prefereixo passar una miqueta més de temps amb tu... no se... posem uns 40 anys més???

Ei !!! però no sempre son tot flors i violes... ¿eh? que també tens els teus "moments de gloria"... de vegades plores i no se sap per què... altres vegades no tens ganes de dormir...  i d'altres nomes vols estar en braços... i es clar... ja comences a pesar una miqueta ¿eh?

Tot i així, no canvío ni un dels moments que he passat amb tú, ja siguin moments d'al.legría, com moments de preocupació. Tots fan el seu servei per a enriquir l'experiencia de ser pare.

T'estimo una passada, cuca !!

Avui que tinc temps...

Avui que tinc temps d'escriure una mica... tinc ganes de reflexionar sobre com han estat els primers mesos de ser pare primerenc !!!
La veritat es que m'agradaría poder dedicar més temps al blog, perque aquí hi ha part de la nostra propia historia. La historia d'una il.lusió, la historia d'una lluita, i... finalment, la historia d'un desitg fet realitat.

Per començar, he de dir que des d'aquell 12 de Setembre a les 07:15 del matí, moment en el que va neixer en Marc, la meva vida va donar un tomb de 180 graus. Tot el nostre estil de vida, totes les nostres costums... tot s'en va anar a norris. La meva vida passava a tenir un nou centre, i aquest centre es deia Marc, medía 51 cms i pesava 3,7 kilos.

Sembla mentida com una "coseta" tant petitona pugui portar tant de corcoll a dues "torres" com som la seva mare i jo :oD :oD
Tothom ens va advertir de que després de tant de temps "fent la nostra",  ens trovaríem amb un canvi brutal a les nostres vides... i la veritat es que així ha estat !!! i estem molt feliços per aquests canvis !!!.

Els primers díes, a l'hospital... doncs la veritat es que es passava força be. La Pilar va tenir un part molt bo, molt ràpid, sense complicacions, estavem molt ben cuidats per tot l'equip de l'hospital (ginecolegs, llevadores, infermeres, etc... no tinc més que paraules d'agraiment per a tothom, per que es van portar de fàbula). tot era perfecte, el nen es va enganxar al pit molt ràpidament, sense problemes, menjava be, estava suuuuuper sà, era suuuuper guapo...  i tot anava de fàbula.
Llavors, arriva l'hora de fer les maletes... ens toca marxar... i penses ¿estic preparat per marxar? ¿ja sabrem cuidar-lo be?... i es que, es clar... no porta cap manual d'instruccions... llavors arrives a casa i ens troves a tots dos, "sols davant del perill" amb una criatureta que la veus la cosa més fràgil del mon.

Recordo les primeres nits, que no erem capaços de tancar els ulls, per por a que deixes de respirar... i feiem "guardies" jo m'estava la primera part de la nit despert, fins que el nen "reclamava el menjar", llavors era ella la que es quedava desperta... van ser uns quants díes, fins que al final te'n adones de que no pots estar així tota la vida !!! que el nen no deixa de respirar per que sí !!! (tot i que sí que pot passar... per desgràcia, existeix la mort súbita, i es molt dificil, o impossible de preveure.... aix!!! calla... calla !!! quin mal "yuyu").

Un cop van passant els díes i veus que mes o menys te'n vas sortint, vas perdent progressivament la por a agafar-lo, a treure'l al carrer... a jugar amb ell... fins que, llavors arriva el canvi de temps, i amb ell... els primers moquets, els primers refredats, les primeres visites a urgències !!! Es clar... no estàs acostumat a que el nen tingui moquets... i et preocupes  "¿Els tindrà agafats al pit? ¿haurà agafat bronquitis? ¿anem a urgencies?.... va!! anem a urgencies !!. total, per arrivar allà i que el metge et miri amb un mitg somriure i et pregunti....

            - Que... primerencs, ¿oi? 

            - Doncs... si senyor!! som primerencs

Llavors venen les visites amb el pediatra, a qui "afuselles" a preguntes i dubtes que t'han anat sortint durant tot aquest temps que has passat "sol davant el perill"

També el matxaques a preguntes del tipus ¿està creixent be? ¿totes les medicions estan dins els paràmetres normals? ¿te el pes adecuat... o potser està massa gordet... o massa primet?... i llavors, la pediatra et mira... i amb un mitg somriure et diu:

           - Que... primerencs, ¿oi?

           - Doncs sí !!! Carai !!! som primerencs

I quan arriva el moment de les vacunes.... Ai !!! les vacunes... quina manera de patir... En aquell moment te'n adones d'un nou registre de plor que encara no l'havíes sentit en el teu fill... pobret... i penses ¿potser tindrà futur com a tenor?

I tornes a preguntar ¿efectes secondaris? ¿pot agafar febre? ¿quant de temps pot estar tenint simptomes? i el cuides, i el mimes...

Total... que això de ser pare i de ser primerenc està molt be, pero en realitat, es un no parar de patir !!!

Quan tothom et deia "ja veuras com et canviarà la vida"... I tant si ha canviat !!! Ara la vida es un patiment constant... però es un patiment que no el canviaría per a res del mon !!

La vida ens ha canviat... i tant que ens ha canviat !! pero ara ja no puc imaginar una vida diferent. De fet... no vull tenir una vida diferent !!. El meu nen es la meva vida i em sento tant i tant feliç... tant i tant orgullos... tant apegat a ell, que quan vaig tornar a la feina, despres de 2 mesos d'estar-me a casa disfrutant d'ell, vaig demanar a la Pilar que m'envies cada día... a mitg matí una foto de la meva cuca... perque els primers díes el trobava molt a faltar.

Ara que han passat ja més de dos mesos des que vaig tornar a la feina, la Pilar em segueix enviant una foto, per que la pugui copiar al marc de fotos digital que tinc a la taula del meu despatx.

Per al Marc: Fill meu, sabía que quan et tingues en els meus braços, ja res ens podría separar... sabía que t'estimaría inmensament... però tot i així, mai m'hagues imaginat que et podría estimar tant com t'estimo.

En Marc fa 4 mesos... Feliç 2013 !!!

Un altre any que acaba,  i com sempre, fem memòria de totes les experiencies tingudes durant aquests 365 díes. Un altre cop fem valoració de com estàvem el primer dia de l'any i com estem ara.

 La vida no es mes que tot un recull d'experiencies que et van passant al llarg del teu camí. Situacions que has de viure, que has d'assaborir i disfrutar quan son bones, i que has de assumir i sobreposar-te quan son dolentes. Jo crec que totes aquestes situacions i experiències ens han de servir per a anar enfortint-nos l'anima... per anar construïnt-nos com a persones.

L'any 2012 passarà a ser un dels anys més remarcables dins el camí que representa la meva vida. Aquest any 2012 m'han succeït els episodis més extraordinariament dolços, però també els més extraordinariament durs i dificils d'empassar.

2012 sempre el recordaré per dues situacions completament oposades.... però a l'hora tant naturals com son l'inici i el final de la vida. L'any 2012 he estat un testimoni d'excepció tant en veure com una vida es va fent poc a poc... com va creixent del no res fins a fer-se present en una explosió de força vital...però també he hagut de veure com una altra vida s'anava apagant igual de poc a poc, però de forma irremediable.
Tant ha estat així que fins i tot el destí ha volgut ajuntar-los en un periode molt molt curt de temps. De fet, els dos moments s'han vist separats per tant sols 5 díes !!

La mort, tot i ser un procés natural i que molts l'entenem com la continuació de la vida en un altre plà (segons la ideología de cadascú.), no deixa de ser un moment de dolor per la perdua d'una persona que saps que ja no la tindràs al teu costat. Tot i que la veus molt sovint en els teus pensaments, records, fotografíes, etc... ja no tornaràs a viure noves experiencies amb ella, i això es el que fa més mal de tot.

La meva estimada mama, aquest any 2012 va acabar de recorrer el seu camí, tot just en el mateix moment que el meu fill començava a recorrer el seu. Els dos camins tant sols van conincidir en el temps durant 5 dies, però estic segur que per a ella, aquest moment  va passar a ser un dels moments més remarcables de la seva vida. Tot i que va ser massa curt, almenys va poder ser conscient de que la familia creixía amb un nou nadó, el seu tercer net, el primer nen i el primer del seu fill petit. Tot estava fet, s'en podía anar tranquil.la... i aixi ho va fer !!!

Ara, des d'on sigui, pot veure com aquest nen va creixent i es va fent cada cop més fort i més guapo, i podrà vetllar per ell. Estic segur que cuidarà de que no l'hi passi res.

En quant al nen, doncs ja el veieu, s'està fent tot un "machote", amb quasi 8 kilos de pes i uns 67 cm, tot just acaba de fer el seu quart mes. De moment es molt bon nen... tot i que de vegades tingui els seus "moments de crisis",  la veritat es que menja molt be,  dorm sempre a les mateixes hores i no s'ens ha posat malaltó en cap moment,  a part dels tipics moquets,  o alguns gasos de quant en quant...

Per al Marc: Quan al día de cap d'any (de l'any passat) vam fer els proposits per a l'any 2012, encara no sabíem que tú ja estaves en camí... Llavors, vam demanar que per al pròper Nadal, ja poguessim dir que teníem un membre més a la familia. El proposit s'ha complert, tot i que per desgràcia, també hem hagut de dir adeu a la yaya Ramona... De totes formes, estic segur que la yaya va marxar per a poder ser el teu angel de la guarda, i et vigilarà, i et cuidarà per que no et passi res de dolent.

T'estimem molt, cuca !!!
Sempre et recordarem, mama.

Tant la Pilar, com en Marc i jo mateix, us desitgem a tots el millor per aquest any 2013. Que no falti ni la salut ni la feina, i que els vostres desitjos es facin realitat. Que tots els pares i mares puguin gaudir dels seus nens i que ells puguin gaudir dels seus nous papas el més aviat possible.