Avui que tinc temps...

Avui que tinc temps d'escriure una mica... tinc ganes de reflexionar sobre com han estat els primers mesos de ser pare primerenc !!!
La veritat es que m'agradaría poder dedicar més temps al blog, perque aquí hi ha part de la nostra propia historia. La historia d'una il.lusió, la historia d'una lluita, i... finalment, la historia d'un desitg fet realitat.

Per començar, he de dir que des d'aquell 12 de Setembre a les 07:15 del matí, moment en el que va neixer en Marc, la meva vida va donar un tomb de 180 graus. Tot el nostre estil de vida, totes les nostres costums... tot s'en va anar a norris. La meva vida passava a tenir un nou centre, i aquest centre es deia Marc, medía 51 cms i pesava 3,7 kilos.

Sembla mentida com una "coseta" tant petitona pugui portar tant de corcoll a dues "torres" com som la seva mare i jo :oD :oD
Tothom ens va advertir de que després de tant de temps "fent la nostra",  ens trovaríem amb un canvi brutal a les nostres vides... i la veritat es que així ha estat !!! i estem molt feliços per aquests canvis !!!.

Els primers díes, a l'hospital... doncs la veritat es que es passava força be. La Pilar va tenir un part molt bo, molt ràpid, sense complicacions, estavem molt ben cuidats per tot l'equip de l'hospital (ginecolegs, llevadores, infermeres, etc... no tinc més que paraules d'agraiment per a tothom, per que es van portar de fàbula). tot era perfecte, el nen es va enganxar al pit molt ràpidament, sense problemes, menjava be, estava suuuuuper sà, era suuuuper guapo...  i tot anava de fàbula.
Llavors, arriva l'hora de fer les maletes... ens toca marxar... i penses ¿estic preparat per marxar? ¿ja sabrem cuidar-lo be?... i es que, es clar... no porta cap manual d'instruccions... llavors arrives a casa i ens troves a tots dos, "sols davant del perill" amb una criatureta que la veus la cosa més fràgil del mon.

Recordo les primeres nits, que no erem capaços de tancar els ulls, per por a que deixes de respirar... i feiem "guardies" jo m'estava la primera part de la nit despert, fins que el nen "reclamava el menjar", llavors era ella la que es quedava desperta... van ser uns quants díes, fins que al final te'n adones de que no pots estar així tota la vida !!! que el nen no deixa de respirar per que sí !!! (tot i que sí que pot passar... per desgràcia, existeix la mort súbita, i es molt dificil, o impossible de preveure.... aix!!! calla... calla !!! quin mal "yuyu").

Un cop van passant els díes i veus que mes o menys te'n vas sortint, vas perdent progressivament la por a agafar-lo, a treure'l al carrer... a jugar amb ell... fins que, llavors arriva el canvi de temps, i amb ell... els primers moquets, els primers refredats, les primeres visites a urgències !!! Es clar... no estàs acostumat a que el nen tingui moquets... i et preocupes  "¿Els tindrà agafats al pit? ¿haurà agafat bronquitis? ¿anem a urgencies?.... va!! anem a urgencies !!. total, per arrivar allà i que el metge et miri amb un mitg somriure i et pregunti....

            - Que... primerencs, ¿oi? 

            - Doncs... si senyor!! som primerencs

Llavors venen les visites amb el pediatra, a qui "afuselles" a preguntes i dubtes que t'han anat sortint durant tot aquest temps que has passat "sol davant el perill"

També el matxaques a preguntes del tipus ¿està creixent be? ¿totes les medicions estan dins els paràmetres normals? ¿te el pes adecuat... o potser està massa gordet... o massa primet?... i llavors, la pediatra et mira... i amb un mitg somriure et diu:

           - Que... primerencs, ¿oi?

           - Doncs sí !!! Carai !!! som primerencs

I quan arriva el moment de les vacunes.... Ai !!! les vacunes... quina manera de patir... En aquell moment te'n adones d'un nou registre de plor que encara no l'havíes sentit en el teu fill... pobret... i penses ¿potser tindrà futur com a tenor?

I tornes a preguntar ¿efectes secondaris? ¿pot agafar febre? ¿quant de temps pot estar tenint simptomes? i el cuides, i el mimes...

Total... que això de ser pare i de ser primerenc està molt be, pero en realitat, es un no parar de patir !!!

Quan tothom et deia "ja veuras com et canviarà la vida"... I tant si ha canviat !!! Ara la vida es un patiment constant... però es un patiment que no el canviaría per a res del mon !!

La vida ens ha canviat... i tant que ens ha canviat !! pero ara ja no puc imaginar una vida diferent. De fet... no vull tenir una vida diferent !!. El meu nen es la meva vida i em sento tant i tant feliç... tant i tant orgullos... tant apegat a ell, que quan vaig tornar a la feina, despres de 2 mesos d'estar-me a casa disfrutant d'ell, vaig demanar a la Pilar que m'envies cada día... a mitg matí una foto de la meva cuca... perque els primers díes el trobava molt a faltar.

Ara que han passat ja més de dos mesos des que vaig tornar a la feina, la Pilar em segueix enviant una foto, per que la pugui copiar al marc de fotos digital que tinc a la taula del meu despatx.

Per al Marc: Fill meu, sabía que quan et tingues en els meus braços, ja res ens podría separar... sabía que t'estimaría inmensament... però tot i així, mai m'hagues imaginat que et podría estimar tant com t'estimo.