el vincle del cor

Johann Christoph Friedrich Schiller (1759 - 1805)

"No es la carn i la sang, sino el cor
el que ens fa pares i fills".

Quan Friedrich Schiller - a finals del segle XVIII - va escriure aquesta frase, la veritat es que no es portava massa això de l'adopcio... almenys tal com la entenem avui en dia, però crec que aquesta frase que va escriure, aquest pensament el podem firmar qualsevol de nosaltres, dels que el nostre desitg per sobre de tot es ser pares. De tots aquells que ens hem llençat a "l'aventura" que suposa un procés d'adopció.

De vegades, hi ha parelles que en mitg d'aquest trajecte, s'els hi creua la cigonya , i de cop i volta han de canviar completament d'objectiu. De cop i volta, les prioritats ja no son les mateixes.
El que en un moment donat eren presses, paperassa, espera impacient i molts nervis, es transforma en mooolta por, tenir molta cura de la futura mama, una espera més "pacient" i tot un munt de preguntes noves...

Però... Hi ha diferencies entre el mon de la adopció i el de l'embaraç?

Per a la mare, és evident que sí, però... que passa amb el pare?
 Doncs be, per al pare no crec que hi hagi tanta diferència... De fet, l'objectiu principal, que és sentir-te pare, bàsicament segueix sent el mateix. La diferencia principal és que saps que en 9 mesos (en realitat 7 quan t'en assabentes) tindràs al teu fillet a casa, sempre que tot vagi be (Deu ho vulgui).
Per al pare, també canvíen coses...De fet, durant tot el període de l'embaraç, i parlo en primera persona, he passat a ser com un "ninot" que no para d'anar d'un lloc a l'altre fent coses i cuidant de que la futura mama sigui el mès comode possible i que no fassi gaires coses, per no cansar-se massa... Ho fas de tot cor i no et costa gens fer tot el que et demanen, perque és com si fos la teva "aportació" a l'embaraç (a part del moment de la concepció... es clar).

Però en el fons, hi ha mooooltes coses en comú entre els dos "embaraços", per exemple:
La sensació d'alegria que tens quan veus per primera vegada la carona del teu fill i pots intuïr la seva fesonomía en una ecografia 4d,  imagino que ha de ser molt semblada a la que produeix el moment d'anar a la ECAI, i que t'ensenyin per primera vegada la foto del teu fill o filla.
Jo he pogut experimentar la il.lusió de veure el meu fillet a traves d'una ecografia, però no he pogut experimentar el moment d'una assignació... De totes formes, us he pogut llegir a tots i totes les que heu tingut ja la sort de poder veure el vostre fillet o filleta en una fotografía... i la veritat es que els sentiments son exactament els mateixos.

 Aquesta sensació d'euforia desenfrenada que descriviu en els vostres blogs, aquest vincle que es produeix en el moment de veure-l@ per primera vegada que és com una imprompta grabada a foc en la teva pell i que saps que ja no s'esborrarà mai més... tot això es el que realment importa. Aquesta es la interpretació que jo faig del vincle del cor que Friedrich Schiller descrivía a finals del segle XVIII en aquesta frase.

Per al Marc: Carinyet meu, felicitats !!. Avui comences la setmana 23, i es una setmana important, perque a partir d'aquesta setmana, ja seríes capaç de sobreviure -amb molta ajuda mèdica... això si-  en cas d'un naixement prematur. Això és perque ja estas completament format, i ara nomès has de creixer i que els teus òrgans acabin de madurar. Ara ja fas uns 28cm i peses uns 500 grams !!
El papa i la mama estàn molt contents perque sabem que estàs bé, notem les teves patadetes i això ens ompla d'il.lusió. També ja estem comprant-te moltes cosetes (l'habitació, robeta, i altres "estris") i mirant moltes altres (cotxet, cadireta, banyereta...) Deu n'hi do la de coses que s'han de comprar !!!