Llarga i dificil espera...

Ara ja feia un temps que no escribía res, però es que no hi ha RES per explicar...

La veritat es que tot segueix igual. Els papers ja s'han entregat, ja s'han enviat a Russia, ja s'han traduït i... seguim sense saber res. No sabem si ja ens han registrat a la regió, no sabem quantes parelles tenim davant nostre, no sabem quina previsió hi ha de tenir la assignació, ni de viatjar per primera vegada.

Com bé diu Montse al seu blog "el nostre petit somni", quan vam començar aquest camí sabíem que sería llarg, però no imaginàvem que sería tant dificil. Nosaltres entenem per "dificil" no a la complexitat del procés en general, sino a la dificultat que comporta aguantar aquesta espera... que de vegades es fa exasperant. Suposo que tot te a veure en la posició exacta que et trovis dins la famosa "Muntanya Russa" quan estàs de baixada i cap per avall, es molt dificil poder aguantar-te i no fotre un crit per a que algú et faci cas... com si així es pogués desbloquejar la situació i tot tornés a rodar amb velocitat.

Realment es molt facil per tothom dir-te que et dediquis a fer les teves cosetes de sempre... anar a treballar, fer la feina de casa, anar a comprar... veure els teus amics, la familia, sortir el cap de setmana per a despejar-te... Això que portem fent molts anys i que, quan et pares a pensar et dius: "carai... com ha passat el temps de ràpid".

No, nois, no !!!  això no val en aquesta situació.  En el nostre cas, per a que el temps ens passi depressa, hauríem d'entrar en un  "mode automàtic", com si fossim robots... (casa - retenció a la B-23 - treball tot el día - retenció a la AP7 - casa - sopar - tele / llibre - dormir - casa - retenció a la B-23 - treball................)
El problema es que quan estàs en un proces d'adopció, MAI aconsegueixes entrar en aquest "modo automàtic".  Hi ha masses preguntes, hi ha masses anhels, hi ha masses il.lusions dipositades en una trucada, o en un Email i això fa que sempre estiguis en un constant estat d'ansietat o d'impaciència.

De vegades aconsegueixes "desconnectar" (t'oblides del blog, t'oblides de connectar-te a internet per buscar curiositats de Russia, t'oblides d'estudiar rus...) però aquest temps acostuma a ser d'uns quants díes... potser una setmana, però ràpidament tornes a imaginar, a preguntar-te coses, a impacientar-te.

Bé, en realitat no sé per què escric tot això, perque no crec que això pugui aportar res a ningú. Tant sols descriu un sentiment. Tant sols descriu un lament. Tant sols descriu un estat d'anim.

A la meva cuca: Ai... cuca meva avui ja fa molt de fred!!. Ja esteu veient els termòmetres a 17 sota zero... i això ja comença a ser una temperatura "respectable".  Digues a les teves cuidadores que t'abriguin bé, que no vols constipar-te ni posar-te malaltó/na.

I que no se t'oblidi mirar cada día cap a on es posa el Sol, perque un día veuràs aparèixer dues sil.luetes, que s'acostaràn, i s'acostaràn, i s'acostaràn... i quan siguin davant teu, t'abraçaràn i èt diràn a cau d'orella: "hola cuca meva... per fí ja som aquí". Això es el que somiem cada dia... això es el que ens dona forces...  perque sabem que un día, apareixerem davant teu i et direm exàctament aquestes paraules

"hola cuca meva... per fí ja som aquí".