No tinc paraules... ¿o potser si?

En una de les primeres entrades d'aquest blog vaig insertar una frase del poeta i dramaturg alemany  Johann Christoph Friedrich Schiller que diu així:

"No es la carn ni la sang,
sino el cor el que ens fa pares i fills"

Ho vaig escriure convençut de que aquesta frase era una veritat absoluta, inqüestionable. ¿Qui pot negar que l'amor d'una persona a una altre es el millor lligam que hi ha per a unir-los i mantenir-los units per sempre?. També hi vaig escriure una altra frase que ve a dir que ser progenitor no significa que siguis pare... ser pare t'ho has de guanyar día a día, a base de protecció, d'amor, de dedicació absoluta...

Estic segur que si preguntessim a tothom que ens trobem al carrer si estan d'acord amb aquestes frases, una amplia majoría hi estaría d'acord. Doncs... si es així, ¿per què la llei no protegeix aquests valors?


Quan et comencen a preparar par a la adopció, una de les primeres coses que et diuen es que tu, com a pare adoptiu, no tens cap dret. Els drets tant sols son dels nens que estàn en disposició de ser adoptats, perque el que es busca per davant de tot es la seva protecció. En això, també tothom hi estarà d'acord ¿no?
I doncs... si en aquestes dues afirmacions hi estem tots d'acord, ¿per què la llei no protegeix aquests valors?

Si el que es busca es protegir les criatures, ¿qui et donarà més proteccio?
¿la persona que et va deixar als tres mesos de neixer i que s'ha oblidat de tú? o potser les persones que et busquen i que et desitgen fins i tot abans de que naixessis i que el que volen per sobre de tot es vetllar per a que a la teva vida hi tinguis l'amor, la estabilitat emocional, la seguretat d'una familia que per sobre de tot t'estimen com ningú més et podría estimar...

Es INJUST que per el fet de ser progenitor et puguis "desfer" d'una criatura, i molts mesos després t'en puguis desdir... com si no hagués passat res... I que a sobre et donin la custòdia!!!
¿i els messos que han passat sense que aquesta pobre criatura hagui sabut res de tú? ¿quina seguretat pot tenir de que no el tornaràs a deixar al carrer? ¿i els sentiments de la familia que et venía a buscar? ¿no es té en compte aquesta BRUTAL agressió a les seves emocions? ¿es que a cas nosaltres no tenim sentiments? ¿es que a cas es creuen que ens podem "oblidar" d'aquestes criatures com si res?

La sensació d'IMPOTENCIA que et queda quan llegeixes que a una parella, després de coneixer al nen que els han assignat... després d'esperar llargs mesos per que acceptin la seva sol.licitut... després de que està tot preparat per anar-lo a buscar i per donar-li tot l'amor que tenen guardat i que els està a punt d'explotar dins el cor, després de tot això...et neguin la custodia perque el "progenitor" ha reclamat el que va abandonar, jo ho sento molt, però em sembla del tot INJUST. Com diuen al "Polònia": "Perdoneu... però algú ho había de dir"

Eva, Pep: us vaig dir que no tenía paraules... però potser sí que les tenía !!!
Però tot això no us ho podía dir en un comentari... Sé que possiblement  no us ajudarà... potser nomès fico més sal a la ferida. Si es així, us demano que em perdoneu !! però es que necessitaba treure'm la RABIA que m'había quedat a dins després de llegir-vos. Una abraçada !!

A la meva cuca: Cuca meva, ara els papas estàn renovant els papers, perque ja fa tot just un any que t'estem buscant... Desitjem de tot cor que sigui la última vegada, i que amb aquests papers nous, ja et poguem coneixer i poguem venir a donar-te els primers petons, dels milions que tenim preparats per a donar-te.