привет cuca meva !!
Quasi sense donar-nos compte, el mes de gener ja arriva al seu final. Ha estat un mes molt intens... les festes nadalenques, els bons desitjos, l'esperança de que aquest hagui estat l'últim Nadal sense sentir la rialla del nostre nen o nena, feliç de tenir l'escalfor d'una familia que l'envolta i l'estima.
També ens ha portat la noticia del registre del nostre expedient a la regió. Això és molt important perque ens apropa més a la assignació, que tant i tant hem esperat, que tant i tant hem desitjat... Tot això ja s'ha aconseguit. Tot això ja és camí fet.
A partir d'ara, els aconteixements s'han d'anar precipitant cada cop a més velocitat i hem d'estar molt alerta per no caure en eufòries "gratuïtes" perque quan més altes siguin les expectatives, més forta pot ser la "patacada" i més ràpid es pot caure en la desesperació.
Per aquesta raó estic procurant baixar l'euforia i estic intentant mantenir els peus a terra. Hem de viure el día a día i fixar-nos petits objectius. Com diuen molts entrenadors de futbol, s'ha d'anar partit a partit.
La veritat és que aquesta setmana ha estat de bojos i ara necessito abaixar una mica les "pulsacions", relaxar-me una mica i veure passar els díes tranquilament fins a tenir noves noticies.
Cuca meva. Seguim caminant cap a tú...
Quasi sense donar-nos compte, el mes de gener ja arriva al seu final. Ha estat un mes molt intens... les festes nadalenques, els bons desitjos, l'esperança de que aquest hagui estat l'últim Nadal sense sentir la rialla del nostre nen o nena, feliç de tenir l'escalfor d'una familia que l'envolta i l'estima.
També ens ha portat la noticia del registre del nostre expedient a la regió. Això és molt important perque ens apropa més a la assignació, que tant i tant hem esperat, que tant i tant hem desitjat... Tot això ja s'ha aconseguit. Tot això ja és camí fet.
A partir d'ara, els aconteixements s'han d'anar precipitant cada cop a més velocitat i hem d'estar molt alerta per no caure en eufòries "gratuïtes" perque quan més altes siguin les expectatives, més forta pot ser la "patacada" i més ràpid es pot caure en la desesperació.Per aquesta raó estic procurant baixar l'euforia i estic intentant mantenir els peus a terra. Hem de viure el día a día i fixar-nos petits objectius. Com diuen molts entrenadors de futbol, s'ha d'anar partit a partit.
La veritat és que aquesta setmana ha estat de bojos i ara necessito abaixar una mica les "pulsacions", relaxar-me una mica i veure passar els díes tranquilament fins a tenir noves noticies.
Cuca meva. Seguim caminant cap a tú...
Día a día y pasito a pasito... así son estos "embarazos" nuestros... pero todo llega. Y vosotros estási en el último trimeste.
ResponEliminaEl largo y más pesado que cualquier otro embarazo, pero eso ya lo sabíamos!!!
Y sin embargo, como tú dices,"seguimos caminado hacia ti", y caminaremos lo que haga falta. ;)
Un besazo!!!
Xavier, m'encanta aquesta entrada d'avui, reflexa serenitat i en aquest moments crec que ho necesiito...jejeje... Com dius, es important tenir els peus a terra, no deixar-nos emportar,.. saps que t'ho dic de tot cor desde l'experiència.
ResponEliminaHabeure si ben aviat tenim noticies tots plegats, jejeje
Un petonas parella
Xavier como os entiendo a mi me pasa lo mismo no quiero hacerme falsa esperanzas pero creo que aun asi sin darnos cuenta nos hacemos ilusiones a veces demasiadas,en fin animo!!! que ya nos queda menos,espero que os llegara mi deseo,he intentado dejaros varios comentarios y no he podido haber si hoy tengo mas suerte.
ResponEliminaUn beso,Cris
Hola guapos!!!.
ResponEliminaEl temps pasa volant, ja hem superat el 1er mes del 2012. Ara hem d´agafar forces per la resta de mesos, que esperem ens portin noticies!!!.
Un petó ben fort parella.
Hola pareja es cierto que teneis que pensar en todo el camino ya recorrido y que cada vez estáis más cerquita de vuestro pek@, creo que es inevitable hacerse ilusiones y pensar que el camino es mas corto que lo que en verdad es, pero como hacerlo de otra manera cuando estamos cada día pensando en esa llamada, en ese viaje, en ver su carita por primera vez, ánimo que os queda poquito y seguro que pronto esas ilusiones son la realidad que tanto tiempo lleváis esperando.
ResponEliminaBesitos
Manoli
Gracias a tod@s por vuestros ánimos. Si hay una cosa de la que nunca voy a arrepentirme, es de haber empezado este blog y haberos conocido a tod@s. Sois un apoyo enorme !!
ResponEliminaHola parella... sabem perfectament com estau.. pasam pel mateix cami i sabem lo que es volar massa alt i pigar-se sa batacada des segle... però saps que..???? que ens tornam a aixecar i ho agafam amb molta mes força, perquè ja sigui anant per "un cami de cargol", com "el vostre petit somni ",amb una direcció "de Irkutst a casa", amb "un tarro de paciencia", amb "fades que existeixen i viuen a sa lluna", acompanyats de "Babushka", per "adoptar internacionalment a Russia"... i tots els que em deix per aqui,que sous molts..feu que aquesta "historia de una adopción" sigui una aventura emocionant plagada de moments innolvidables carregats de sentiments i molt bon rotllo que esta allí per ajudar-nos a aixecar quan ens pegam, sa batacada. Gracies gent sou alucinants.
ResponEliminaQuina il·Lusió llegir tantes coses bones, el mes de gener ja s'ha acabat i teniu el vostre expedient a la regió així que, el proper pas serà anar a conèixer la vostra cuca!!!
ResponEliminaAquest camí és costós i ple d'ensopegades, però aquí estem tots plegats per recolzar-nos quan cal. Mica en mica tots anem fent camí i no dubtis que aviat serà el vostre torn. Cap a Chità hi falta gent! Tinc tantes ganes de llegir la vostra entrada d'assignació! Ànims! Abraçades!
ResponElimina